Líbano, una eternidad en el alambre (II)

dimecres, de juliol 05, 2017
El mes pasado presentamos brevemente la muy larga y aún más agitada historia del Líbano, un país con menos de 100 años de existencia como tal, pese a las no menos de veinte civilizaciones diferentes que se instalaron en la zona. Como dijimos entonces, tras el fin de la Primera Guerra Mundial el Imperio Otomano fue disuelto y dividido en varios países, en parte buscando cierta homogeneidad étnica y sobre todo repartiéndose entre los vencedores las zonas con petróleo accesible. Un punto complicado del reparto debió ser ese pequeño espacio entre el Mediterráneo y la cordillera llamada desde tiempos inmemoriales “Líbano”. En esta zona la accidentada orografía coincidía con una mezcla íntima de etnias y religiones.

Ahí va el mapa físico del país que decidieron crear…


Cortesía de Sadalmelik

Como puede observarse, la cordillera central divide el país en cuatro áreas claramente diferenciadas:
1) Al oeste, la zona costera, que recuerda a cualquier otro punto del Mediterráneo: temperaturas suaves, mucho sol y ciudades con varios milenios de historia.
2) A medida que se avanza hacia el interior se va ganando altitud rápidamente y el paisaje se vuelve cada vez más húmedo y boscoso gracias al archiconocido efecto Föhn.
3) La parte central de la cordillera, que alcanza 3.000 m de altitud en la cima del monte Qurnat es Sawda (situada a tan solo 30 Km de la costa) el paisaje es de alta montaña e incluye una estación de esquí.
4) Al pasar al otro lado de la cordillera se llega al gran valle del Bekaa, una zona semidesértica que en otros tiempos era uno de los valles más prósperos de la provincia romana de Siria (véase este tremendo templo que erigieron en el camino natural a Damasco).

Para aderezar esta mezcla de paisajes, condiciones naturales y de sus áreas de transición, los sucesivos conquistadores de la zona fueron dejando huellas en forma de etnias: aquí vienen los 18 más importantes, en su mayoría organizados en pueblos, valles o barrios. Aquí va uno de los mejores intentos de hacer un mapa de las etnias en las que se organizan los aproximadamente 5 millones de libaneses que viven en Líbano*:


*”Los libaneses que viven en Líbano” puede parecer una manera muy negligente de expresar un concepto, pero no es casual…se estima que los libaneses (personas con ciudadanía libanesa) fuera del Líbano son entre el doble y el triple de los que se viven en el país…además, actualmente hay que sumar a la población que vive en el país unos dos millones de refugiados sirios y medio millón de refugiados palestinos. Es decir, que un tercio de las personas que viven actualmente en el país son refugiados.

De acuerdo, estamos ante un país muy diverso en cuanto a paisajes y en cuanto a grupos de población, tampoco es algo inédito. Sin embargo, lo que hace único a este país, es la superficie en la cual se mezcla este cóctel: poco más de 10.000 Km2, es decir, equivalente a la media de una provincia española. La densidad de población es de unos 740 habitantes/km2, el doble de la de Bélgica y ocho veces la de España, siendo el segundo país del mundo con mayor densidad de población (solo superado por Bangladesh) si se obvian los micropaíses de menos de 2.000 km2.

El próximo mes terminaremos este monográfico, intentando responder a dos preguntas muy obvias:

- ¿cómo se mantiene la paz entre tantos grupos, tan diversos y apretados, y más cuando los pares de varios de ellos se están peleando en países cercanos?

- ¿cómo se sostiene esta densidad de población tan extrema en un territorio cuya productividad es generalmente baja, y que no dispone de petróleo ni otros recursos naturales relevantes?


El observador


El enlace: mucha gente se pregunta qué pinta un árbol en la bandera de un país cuya superficie forestal es de tan solo del 13%. Bien, ese árbol es el mítico Cedro del Líbano (Cedrus libani), citado en la célebre Epopeya de Gilgamesh y que equipó el palacio del rey Salomón, fue empleado por los faraones egipcios para hacer sus sarcófagos y fue protegido formalmente por el emperador Adriano. Un árbol muy especial que es probablemente el único símbolo que no causa recelo en ningún grupo étnico. Esta especie aparece casi exclusivamente en las zonas más húmedas de la cordillera del Líbano, entre 1.500 y 2.000 m de altitud, aunque está siendo muy considerado, como no podía ser de otra forma, en los numerosos proyectos de repoblación forestal del país.




Punt i seguit (iv)

dimecres, de juliol 05, 2017
El projecte "Punt i seguit" recull fotografies i històries que giren al voltant de la paraula "Punt". De moment hem vist "Punt de partida", "Punt de trobada", "Punt d'inversió", "Punt de sutura", "Punt de connexió", "Punt àlgid", "Punt de fuga", "I punt" i "Punt lacrimal" (veure'ls aquí).

De la mà de Muriel Villanueva hem pogut veure un gir en la vida laboral, un intent de retrobament, crisi d'identitat sexual, una ferida intensa, un amor d'infantesa, una periodista que cobreix una onada de fred, un avi amb alzeheimer, una àvia molt molona i una àvia que no plora mai.

Com si de la cara d'un dau es tracés, tiro i surt el 5... 5 punts més per deleitar els sentits :p



Punt de mira:Regar un plat amb tomàquet per fer passar el gust de la verdura no és pecat. (llegir més...)





Punt de reflexióUn dia em miraràs i em reconeixeràs. (llegir més...)



Punt volatEns engrapem les cuixes i ens endrapem els llavis i sovint mengem un parell de sandvitxos. (llegir més...)




Punt d'inflexióJo remeno entre els meus peus descalços, esventro la platja, li arrenco una bona porció humida (llegir més...)



Punt de no retornNomés fa tres setmanes que coneix la Lídia, una companya de feina que avui l’ha convidada a un concert del seu cantautor favorit (llegir més...)

Conte: Nino en un cotxe

dimecres, de juliol 05, 2017
Ara que el meu darrer llibre, el recull de contes Nines, publicat al març, encara sembla estar en apogeu, comparteixo amb vosaltres un dels contes que vaig acabar descartant per ser-hi inclosos. Li tinc una estima especial, malgrat s'allunya força de la temàtica general del llibre. Aquí el teniu:

NINO EN UN COTXE


El balanceig del cap del nino li recorda el lleu sacseig involutari del cap de la portera de l'edifici on vivia de petit.

La tarda en què se li havia enganxat el paper de la fotocopiadora per enèsima vegada, el Pere havia cridat: Cagumlou hòstia puta quina mala sort! N'estic fins als collons! Si el somni de la meva vida era ser crupier, joder, què foto aquí?

Arroz con cordero y ajetes tiernos

dimecres, de juliol 05, 2017
Con el verano llegan los eventos familiares o con amigos y además de unas estupendas barbacoas, qué mejor que preparar un sabroso plato de arroz???. Éste, es sencillísimo y gracias al cordero y a los ajetes nos quedará un plato suave y exquisito!


Ingredientes (2 personas):

  • 200 gr de arroz bomba
  • 50 gr de carne de cordero
  • 1 manojo de ajetes tiernos
  • Caldo de pollo/carne/verdura
  • 1 zanahoria
  • 1/2 cebolla
  • 4 dientes de ajo
  • Perejil fresco
  • Pimentón dulce
  • Pimienta negra
  • Azafrán en pelo
  • Aceite de oliva 
  • Sal



Elaboración: 

En una sartén o paellera, rehogamos la carne de cordero troceada junto con 3 dientes de ajo. Una vez dorada la sacamos y la reservamos.
En la misma sartén, vamos incorporando las verduras, primero la zanahoria troceada, luego la cebolla y finalmente los ajetes. Una vez que está todo rehogado, incorporamos el arroz y lo salteamos todo junto y vertemos el caldo bien caliente.
Incorporamos la mezcla que habremos machacado en el mortero: 1 diente de ajo, perejil fresco, azafrán en pelo, sal, pimentón dulce... salpimentamos y mezclamos todo bien. 
Cocinamos a fuego medio y cuando el caldo se haya evaporado, ponemos unos minutos a fuego fuerte para conseguir un delicioso socarrat.

Servimos bien caliente y si lo acompañamos con una copita de vino, es un autentico placer!

              
                                                   También podéis seguirme en Limón a la sal, instagram y twitter!!!


¡Feliz julio!

El concert del segle

dimecres, de juliol 05, 2017
Benvinguts al Footprints.

Avui al Footprints hem convidat una selecció dels millors músics del jazz dels anys 50 per tal que facin un concert memorable, un concert que serà recordat com "el concert del segle". Això mateix és el que van fer la "New Jazz Society", una associació d'aficionats del jazz canadenca quan van convidar a Charlie Parker, Dizzy Gillespie, Bud Powell, Charles Mingus i Max Roach al respectable teatre Massey Hall de Toronto. Tots ells eren vells coneguts. Tots ells arribaven d'una manera tortuosa a Toronto. Tots ells van tocar més inspirats que mai aquella nit. Era l'any 1953 i el bebop regnava en el jazz.

Els anys 40 la música jazz estava en procés de canvi. Les grans orquestres de swing estaven quedant cada vegada més a segona línia (exceptuant sempre a Duke Ellington i a Count Basie ) mentre les petites formacions o fins i tot algunes estrelles amb nom propi s'estaven posant de moda. El jazz ja no es tocava en grans sales de concerts, sinó en night clubs del carrer 52 de Nova York, com el Minton's Playhouse;la música ja no es ballava, es païa; ja no es tracta de diversió lleugera, sinó d'una forma d'art culte que t'engrapa i no et deixa indiferent. El swing anava morint, però el jazz continuava i es deia bebop. Els abanderats d'aquest nou estil eren Charlie Parker i Dizzi Gillespie, però ben acompanyats per Thelenious Monk, Kenny Clarke, Art Blackey, Charles Mingus i, una mica més tard, John Coltrane i Miles Davis. Tots ells van constituir la revolució del bop que no era només una revolució musical, sinó també d'estil. El músic de bop compleix amb el prototip d'artista underground, solitari, rebel, problemàtic, viciós, obsessiu, esperpèntic, però deliciós quan es tracta de tocar música.

Resultat d'imatges de 52 street bebop
Carrer 52 de Nova York on es concentren els nightclubs més importants

Escoltant bebop una sensació de llibertat caòtica t'envaeix. La música sembla il·limitada, amb poques normes i un gran ventall de possibilitats sonores. Però no us deixeu enganyar, res és confús, tot té una raó. Les melodies dels temes i la composició perden importància i el pes recau en la interpretació dels solos. Les melodies entren en un desfàs rítmic on el fraseig de botifarres es van enllaçant i, si les intentes verbalitzar, originen del mot “be-bop. Es juga amb riffs senzills, nerviosos i  tortuosos, que es van repetint jugant amb modificacions i cromatismes (aproximació a una nota per semitons o tons consecutius, com en Night in Tunisia). Molt sovint la melodia la porten a l’uníson (o per octaves) la trompeta i el saxo. A nivell harmònic s'inclouen noves alteracions, com l'ús de la 11ª, la 13ª, la 7ª major i la famosa 5ª bemoll (l’interval del dimoni), que amplien una mica més el llenguatge dels acords convencionals (escolteu Dona lee). La secció rítmica també es veu evocada a aquest canvi d'estil ràpid, on el pols ja no cau tan en el temps 2 i 4, sinó que marca els quatre temps i on el piano i la bateria juguen amb polirítmies constants que donen una mobilitat inquietant al fons rítmic. Tot plegat constitueix un llenguatge artístic nou, allunyat d’estils comercial i que demana una aproximació per part de l'espectador.
Resultat d'imatges de dizzi gillespie
Gillespie, pare del Be-Bop.

Cada un dels artistes presents avui al Footprints mereixen un capítol particular a la història del jazz i podríem esplaiar-nos comentant la vida de Charles Mingus, contrabaixista espectacular, productiu i faldiller (val la pena llegir la seva autobiografia) i escoltant, entre d’altres, el Mingus Ah-um; escriure sobre el bipolar pianista Bud Powell, que passà la seva curta vida lluitant entre la creativitat musical i l’autodestrucció personal i que deixà perles com The amazing Bud Powell; o centrar-nos Max Roach, inesgotable bateria que tocà tan en grans orquestres de swing, en petits formats, bebop... i que en destaquem els àlbum We insist! i l’inquietant It’s time, amb orquestra i cor. Però els gran protagonistes d’aquest concert són Dizzi Gillespie i Charlie Parker. Ells són els pares del bebop.

Charlie Parker (1920-1955) va néixer a Kansas, una ciutat clau per entendre l'evolució del jazz als anys 40. No va ser un nen prodigi,  com en altres casos del jazz, sinó que la seva tenacitat i orgull el va portar a ser el músic que coneixem. Després per passar per diverses orquestres del país, Charlie the Bird (diminutiu de Yardbird) va arribar a dalt de la seva carrera quan per fi es va trobar amb Dizzi Gillespie, en una jam improvisada en un pis de Nova York segons diu la llegenda. Gillespie amb el paper elegant, de líder, de bromista; Parker amb el paper més underground, d'artista en lluita amb ell mateix, desconcertant i elitista. Entre els dos van crear revolucionar la música i es van acompanyar un a l'altre amb les seves millors produccions, sense saber ja molt bé què correspon a cadascú.

És inevitable, al parlar de Parker, parlar també de la seva curta i tortuosa vida, molt marcada per les drogues. Caient a un símil fàcil, la vida de Parker es pot entendre com una improvisació més que va oferir davant d'un públic atònit. Equilibrista, presumptuós, perseguidor, accelerat, caòtic, modern, atractiu, atonal, vellutat, deixant-se portar d'una nota a l'altra, el geni de Parker va créixer fins que va decidir que ja no tenia res més a dir i va morir, a l'edat de 34 anys. Parker és material deliciós per crítics i escriptors, que idolatren la figura del geni incomprès i marginal, que troba en les drogues la seva inspiració alhora que destrucció. Però Parker no tocava amb l'heroïna com a musa, sinó que es drogava perquè era un drogoaddicte i que, tot i aquest dimonis que portava a dins, de'n tant en tant també deixava brillar la seva porció d'àngel. Representant el dimonis, tenim la gravació de Lover man gravada el 1946 i on Charlie Parker està begut i destrossat (en cert moment de la gravació se sent com es desequilibra i mig cau) i amb pena dibuixa una melodia esfereïdora. En canvi els àngels es van deixar veure, per exemple, al Massey Hall de Toronto .

Resultat d'imatges de dizzy gillespie and charlie parker
Charlie Parker i Dizzi Gillespie

Tornem a aquella nit a l’entrada del Massey Hall preparats per escoltar el conegut com “el concert del segle”, nom que juga amb el concepte “combat del segle” cada vegada que hi ha el títol de campió del món de boxa en joc. I és que 15 de maig RockyMarciano i Jersey Joe Walcott lluitaven pel títol mundial dels pesos pesats, provocant que només 700 persones ocupessin les 2500 cadires del Massey Hall per escoltar aquest all-star de boppers (els propis músics es van escapar al bar de la cantonada durant la mitja part del concert per anar a veure el combat). Però el panorama empitjorava al mirar a l’escenari. Charlie Parker es va presentar al concert sense saxo, ja que l’havia empenyorat per enèsima vegada i així poder comprar heroïna. Tot el que va trobar a última hora a les botigues de Toronto va ser un saxo de plàstic amb el que va tocar tot el concert. Bud Powell acabava de sortir del sanatori mental de Creedmore amb unes condicions no massa satisfactòries a conseqüència del tractament amb electroxocs i del fet queanava  completament begut. Per si fos poc, Dizzi i Mingus estaven fortament discutits per enfrontaments anteriors. El resultat de tal caos? EL MILLOR CONCERT DEL SEGLE! El grup toca totalment compenetrat; Mingus i Roach, que comencen el concert amb format trio junt amb Powell, estan colossals; els solos de Dizzi són creatius, divertits, exquisits; Bud Powell toca amb gran concentració (tot i que en algun moment se’l sent balbucejant el que intenta ser un melodia); i Parker, com si del rei Mides es tractés, transforma el plàstic del seu saxo en un instrument del metall més noble. 700 afortunats van viure una nit màgica. Nosaltres podem gaudir de la gravació que va fer el mateix Mingus amb un magnetòfon i que ha sigut editada posteriorment.

Des del Footprints hem volgut recordar que una nit de maig, en un temple de la música, les nou muses i cinc Déus del jazz es van trobar, drogats i borratxos, per iniciar una orgia musical i regalar un dels moments estel·lars de l’art.


Per acabar us deixem amb un fragment del genial relat El peseguidor de Julio Cortázar, on narra la vida de Johnny, imatge literària de Charlie Parker, i de la gravació de Lover Man/Amorous.




Fonts:
- Malson, Lucien. Los maestros del jazz. Editorial Alba, 2008.
- Gioia, Ted. Historia del jazz. Turner Noema, 1997
- Tapiz, Jose Francisco. tomajazz.com

Llista Spotify:

Barroers del món (XI)

dimecres, de juliol 05, 2017
Una nova entrega d’aquesta saga tan inquietant...els nostres agraïments als peresosos que alimenten aquesta secció…

1. Total, no saben llegir...

Els llibres infantils solen ser una font inesgotable d’errades d’impremta o negligències supremes... sembla que ningú va voler dedicar mig minut a comprovar si en un llibre de quaranta paraules està tot allà a on toca...




2. Sevilla
Una nova imatge des de la nostra corresponsalia Sud...no resta clar si és més alarmant que la indicació d’alerta sigui una broma (no gaire divertida) o veritat...

  

3. Grans traduccions
Les traduccions a ganivetades són un altre clàssic d’aquesta secció...aquí tenim un nou cas. Sembla ser que “Bat” no és una paraula prou coneguda en anglès, ni que hagués un superheroi al respecte...  

 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes