Els cocoters, coincidència entre Josep Carner i Armando Reverón

dijous, d’abril 05, 2018
Cocoters a la platja, 1940, d'Armando Reverón










          
          

          


          El 1924 o el 1925, Josep Carner, anant o tornant de la seva missió diplomàtica a San José de Costa Rica, en una pausa del viatge per mar, a la costa veneçolana, va estar a Macuto, on unes palmeres li van inspirar el poema "Els cocoters de Macuto", que va publicar a la secció "Els arbres" del llibre El cor quiet (1925). Més tard el tornarà a publicar com a part del recull Arbres (1953), el qual recull es convertirà en la secció "Arbres" de Poesia 1957, el llibre on va recollir i organitzar en seccions temàtiques tota la seva poesia publicada fins llavors, un cop va haver donat per acabada tota la seva immensa tasca de revisió.


Cants d'Ariel, un poema de Rainer Maria Rilke i un altre d'Albert Roig

dilluns, de març 05, 2018










L'ESPERIT ARIEL


Després de llegir The Tempest, de Shakespeare


Les rimes de Miquel Àngel

dilluns, de febrer 05, 2018











Miquel Àngel és d’aquells creadors als quals el qualificatiu «gran» mai no els ve gran i mai no sona reiteratiu.

Alleniana

dilluns, de febrer 05, 2018



El 21 de desembre de 1978, a Gainesville (estat de Florida) va morir Allen West. Tenia tot just quaranta-nou anys (nascut el 1929 a la ciutat de Nova York); la mort fou deguda a una peritonitis. Suposo que gairebé ningú que llegeixi aquestes ratlles no sabrà de qui coi estem parlant. Per tant, ho aclarim aquí: Allen Clayton West era el quart fugitiu de la presó d'Alcatraz. El que no es va arribar a escapar. Aquest detall és el punt d'arrencada d'aquest BATISCAF.

Observació al marge: penjo aquesta col·laboració al CriTeri quan fa pocs dies una emissora de televisió ha emès un reportatge extens sobre el tema de la gran fugida. També és casualitat, caratsus... Per tant almenys part de les dades que ofereixo poden sonar redundants a algun lector. Però aquesta secció és, essencialment, de reflexió; i és la reflexió sobre els fets allò que la mou. Reflexionem, doncs.   


U. La gran fugida

Alcatraz és sens dubte la presó més famosa del món. Al seu moment fou reputada com la més segura, en el sentit que la fugida es considerava impossible. Potser era possible sortir del recinte penitenciari – fet que en si mateix es considerava, també, impossible –, però no hi havia manera de marxar de l'illa, envoltada de corrents forts i aigües molt fredes. Fora que hi hagués alguna barca esperant els fugitius. O, posats a imaginar, que els presos fugitius haguessin trobat la manera de fer-se una barca i tenir-la amagada a l'exterior de la presó, potser en algun dels rocams vora la badia de San Francisco. Tota la corrua de mesures de seguretat tenia un preu, que només es justificava – en termes estrictament econòmics – si la presó era totalment segura. Una fugida, com la que finalment es va produir el juny de 1962, havia de ser la sentència de mort per a aquell complex penitenciari tan costós. I efectivament, Alcatraz no va sobreviure ni un any: fou tancada definitivament el 21 de març de 1963.

Òbviament aquesta no va ser l'única raó adduïda per les autoritats. Es va parlar de problemes ambientals: les clavegueres de la presó abocaven els residus directament a les aigües de la Badia de San Francisco, i llavors no hi havia cap solució per a aquest problema. Confesso, però, que se'm fa difícil imaginar que aquest fos el motiu: l'esclat de la consciència ecologista fou durant la dècada dels setanta, i a començament dels seixanta totes aquestes cabòries devien inquietar ben poca gent. Més seriosa era l'excusa del deteriorament dels edificis: fer una presó en una illa podia ser ideal de cara a evitar fugides, però l'efecte corrosiu de l'aigua (els dies de vent fort les parets de la presó rebien de valent una brisa marina carregada de sal) al cap dels anys es feia notar. El manteniment i les reparacions necessàries al cap de força anys de degradació dels edificis devien ser molt costosos: i sens dubte no s'acabaven de justificar si, al capdavall, aquella presó no era 100% segura.


Al Capone, un dels presos més famosos que mai van trepitjar Alcatraz. Dins la presó, la sífilis que ja duia encomanada li va deteriorar seriosament la salut mental.


Alcatraz va tenir hostes famosos. Per exemple, Robert Stroud (el pres ocellaire), o Al Capone — que, per cert, en la seva estada a Alcatraz va embogir degut a la sífilis. Però Robert Stroud i fins i tot Al Capone han de rivalitzar amb Frank Morris i els germans Clarence i John Anglin, que han passat a la història com els tres únics presos que van aconseguir fugir d'aquella presó suposadament inexpugnable.

La història és prou coneguda. Frank Morris, individu extremadament intel·ligent, sembla que fou el cervell de la fugida. El pla fou el resultat de mesos de feina, i d'una anàlisi metòdica dels diferents problemes que s'anaven presentant, per als quals es trobava una solució de vegades simple, de vegades complexa, de vegades enginyosa. Morris i els germans Anglin van fugir pel forat de la ventilació de les seves cel·les respectives, forat que òbviament van eixamplar durant mesos. El dia 'D' calia sortir pels forats de ventilació, reunir-se a l'espai que quedava darrere la paret del fons de les cel·les, i grimpar cap amunt. La resta de les passes estaven calculades: reixes que calia passar (i com passar-les), terrats per on calia passar esquivant els focus, etc. El punt crucial era el primer: passar les reixes de ventilació. Òbviament aquestes reixes ja havien estat abans superades; però calia que els guardes no se n'adonessin. Per això, cada nit, després d'haver treballat el camí de la fugida, quan tornaven a la cel·la refeien amb guix el marc de la reixa, perquè tornés a quedar aparentment com abans. Altres detalls són tan coneguts que potser no val la pena ni esmentar-los: van construir uns ninots de guix, pintats i amb cabells reals, perquè semblessin els presos ficats al llit, a fi que els guardes no notessin res d'estrany quan feien la ronda. Cal convenir que van tenir una mica de sort: els guardes, després de fer la ronda tantes vegades, paraven ben poca atenció a les figures dels presos ficats al llit...

Després de superar les reixes de ventilació de les cel·les, van recórrer una llarga giragonsa a través de parets mitgeres, més canals de ventilació, més reixes, fins arribar al sostre de la presó, i d'allà a terra ferma, ja a l'exterior. Tots els obstacles havien estat estudiats metòdicament, i resolts un per un. Finalment, el més definitiu: els tres presos arriben a la platja, el darrer baluard contra qualsevol fugida. I ara què? S'havien preparat uns flotadors, fets amb bosses de plàstic, i quelcom semblant a un rai. Amb aquest modest equipament es van endinsar a les aigües de la Badia de San Francisco. Després, misteri.

Tot plegat és ben conegut a nivell popular, gràcies a les diverses pel·lícules i sèries de televisió: la més famosa, protagonitzada per Clint Eastwood fent el paper de Frank Morris, líder del grup, a qui sempre es va atribuir el paper del cervell de la fugida. Queda una qüestió, però: com es coneixen tants de detalls? La resposta és evident. Se sap què va passar, fonamentalment, gràcies al testimoni d'Allen West: el que havia de ser el quart fugitiu, però que a la fi no va sortir d'Alcatraz.

La cel·la de Frank Morris, amb el ninot que van construir per dissimular la seva absència, i el forat de ventilació al fons.


DOS. Allen West

Al film de Clint Eastwood s'explica, a més de la fugida de Frank Morris i els germans Anglin, la versió més coneguda de la no-fugida d'Allen West – a qui, per cert, se li canvia el nom: l'anomenen Charlie Butts. Allen West no va aconseguir fugir perquè el dia ‘D' no va poder treure a temps la reixa de ventilació. Va trigar massa a desfer el guix que la fixava a la paret, i quan a la fi se'n va sortir els altres tres ja havien avançat prou per deixar-lo enrere: ja eren al terrat, mentre que ell encara havia de grimpar per l'espai de darrere la paret. Ho va aconseguir, però sense els companys no podia arribar a la primera reixa que calia superar... i etcètera. Qui més qui menys ja sap la història. Allen West es va adonar que no podia fer el camí sol, i després dels moments de desesperació inevitables va decidir tornar a la cel·la, tot esperant tranquil·lament que l'endemà de bona hora sonessin totes les alarmes de la presó.

Quan els guardes van regirar les cel·les dels tres evadits van trobar, és clar, els ninots que havien fet per dissimular llur absència. També van trobar un ninot a la cel·la d'Allen West... que va haver de donar moltes explicacions, sembla que a canvi de no patir cap càstig com a còmplice de la fugida – perquè al capdavall ell havia col·laborat a muntar tot el pla. Allen els va explicar per on havien fugit Frank Morris i els germans Anglin, com, quines passes havien seguit, com havien resolt tots els problemes tècnics, com havien superat tots els obstacles. Una història ben sucosa, que fou la base per als films i sèries de televisió que es van fer posteriorment sobre la fugida d'Alcatraz. Una història de la qual avui dia força gent que ha estudiat aquella fugida – no tothom, però – en té dubtes seriosos.

Era impossible que Allen West sabés tants detalls sobre què passava un cop superada la reixa de ventilació... fora que en tot el procés de preparar la fugida ell també hagués estat a l'altra banda, preparant els passos, inclosa la superació de les diverses reixes que calia passar. Cosa que implica que tot el procés (treure el guix de la reixa de ventilació, passar a l'altra banda,  ‘fer la feina' de preparar-ho tot per al dia ‘D', tornar a la cel·la abans no es fes de dia, tornar a posar la reixa de ventilació i tornar a posar guix per dissimular que la reixa en realitat estava arrencada) el devia tenir més que ben apamat. No és impossible que, precisament el dia ‘D', tingués moltes dificultats per desfer el guix i arrencar la reixa, és cert; però és com a mínim sospitós.

L'explicació alternativa és que a la fi Allen West es va fer enrere. Voluntàriament, no pas accidentalment. La història d'Allen West, per als partidaris d'aquesta altra explicació, deixa de ser un conte de mala o bona sort – en funció de si els altres tres a la fi se'n van sortir, cosa que no sabem – i esdevé, en canvi, una metàfora de la por a la llibertat.


TRES. La por a la llibertat

La por a la llibertat és vista per molts ‘progres' com quelcom de lamentable; però aquests mateixos progres potser no farien fàstics a un adagi tan conegut com aquell que ens diu que val més un ximple conegut que un savi per conèixer. Un adagi que, com molts altres adagis, amaga una qüestió molt més profunda. Preferir un ximple conegut – o, en el cas que ens ocupa, les condicions ja conegudes de la presó d'Alcatraz – inclou una acceptació tàcita que el món és imperfecte, però que una adaptació a aquest món, acceptar aquesta imperfecció en definitiva, pot fer la vida raonablement confortable. I que en tot cas la novetat comporta un risc. L'adaptació a un món estable demana esforç, però es fa una vegada i prou. Molts presos pateixen els primers temps de la seva estada a la presó; però la seva qualitat de vida sovint millora un cop conegut el lloc, les regles, qui cal evitar, a qui cal acostar-se, i quines aliances cal fer. Molts presos que abans de ser empresonats han tingut una biografia ben poc atractiva – lladregots de poca volada, sempre pendents de no caure en mans de la policia – poden trobar a la presó un marc relativament estable on la vida pot ser més fàcil que no pas al món exterior. Sobretot si una possible fugida pot significar la constant tensió de ser descobert, mantenir-se amagat, renunciar a una identitat per crear-se'n una de nova.



Voldria insistir que de fet només hi ha una persona que ens hauria pogut dir si realment Allen West no havia pogut fugir per mala sort, o no havia fugit perquè a la fi va decidir que no volia córrer el risc: el mateix Allen West. Per tant el nostre debat ‘mala sort' versus ‘por a la llibertat' és sobretot especulació, malgrat que es basi en fets. Allò que podem fer és explicar quina vida va tenir després de la seva no-fugida d'Alcatraz. I deixar que cadascú decideixi si la va encertar triant de quedar-se a Alcatraz, deixant de banda si aquesta tria fou lliure o forçada.

Els dies després de l'intent de fugida, Allen West va tenir hores de conversa amb el personal de guarda d'Alcatraz, i també amb els agents de l'FBI que investigaven la fugida. El fet és que bona part del que sabem de la fugida de Frank Morris i els germans Anglin ho devem a les seves detallades explicacions. És possible que fos a canvi de certa immunitat, perquè a West no se li va imputar cap nou càrrec – cal observar que la fugida, o l'intent de fugida de la presó, és un càrrec més que s'afegeix a un reu als Estats Units. Però va seguir pres. El 1963, és a dir, l'any després de la famosa fugida d'Alcatraz, Allen West fou traslladat a l'illa McNeil, a l'estat de Washington, una de les presons més famoses dels Estats Units. Després fou transferit a diverses presons, primer de l'estat de Georgia, i després a Florida. A la fi, fou alliberat el 1967. Cinc anys després de la fugida de Morris i els Anglin.

La nova situació no li va durar gaire. Al cap de poc el van arrestar a Florida, acusat de robatoris diversos i un intent de fugida. La reincidència, molt mal vista pels jutges dels Estats Units, fou fatal aquesta vegada, perquè Allen fou condemnat a cadena perpètua. Va ser tancat novament a la presó estatal de Florida, el 1969. Allà no va tenir una vida fàcil, ni tan sols com a ‘presoner expert', quelcom que sempre dóna cert prestigi entre els altres presos. El 1972 va apunyalar fatalment un altre pres, en un incident sembla que amb rerefons racial. Va morir el 1978, d'una peritonitis aguda. Només tenia 49 anys.

El fet que Allen fos detingut al cap de poc de ser alliberat és un punt per reflexionar. Qui ha passat anys a la presó no hi hauria de voler tornar, en principi. Per tant, hauria de mirar de no delinquir, dur una vida discreta (però lliure), buscar alguna feina, i gaudir de la llibertat recuperada. A molts films americans del gènere penitenciari es parla de presos que, un cop alliberats, sembla que tinguin pressa per ser empresonats una altra vegada. Les rutines de la vida a la presó, monòtones i reiteratives, poden donar a la vida quotidiana un marc previsible que, per a segons qui, pot ser força confortable. Potser la tornada a la presó d'Allen West ens diu que, dins el grup dels quatre que volien fugir d'Alcatraz, era el menys llest, el més limitat de tots. Potser algú a qui l'estada a Alcatraz li resultava prou suportable per no voler arriscar la vida, puix que al capdavall aquella fugida tan estudiada tenia una dosi de risc. Si la seva tria era adequada només es pot decidir comparant la seva vida posterior a 1965 amb la que van tenir els que van fugir: Frank Morris i els germans Anglin. Allen West va estar empresonat 21 dels seus 49 anys de vida. Un balanç que fa reflexionar.


QUATRE. Dos reis i un as

Dels altres tres fugitius, Frank Morris i els germans Anglin, sempre s'ha dit que eren individus molt intel·ligents, sobretot Frank Morris. D'ells no se'n va saber res més, un cop fugits, i la versió oficial és que no van sobreviure: es devien ofegar (o glaçar) a la badia de San Francisco. És una versió raonable, òbviament. Però cal tenir present que un pres que ha fugit, si és llest, tindrà com a principal política passar desapercebut, no fer-se notar, no donar senyals de vida a les autoritats. Una frase molt coneguda en arqueologia – i en història antiga, per extensió – és que la inexistència de proves no és una prova de la inexistència. La ‘desaparició' de Frank Morris i els germans Anglin era un fet esperable, tant si se'n sortien com si no. Per tant, no prova que no se'n sortissin.


Frank Morris, John Anglin i Clarence Anglin: els tres presos que van aconseguir fugir d'Alcatraz.

Les autoritats federals americanes sempre han mantingut la tesi oficial que els tres fugitius van morir ofegats o glaçats; però en el manteniment tossut d'aquesta versió hi influeix sens dubte la necessitat que aquella fugida no tingués un final feliç per als presos, i que aquell final malaurat servís d'avís per a presos que tinguessin la temptació de repetir aquella aventura. La tesi oficial no era imparcial perquè no ho podia ser de cap manera. Certament, això també es pot dir dels que sempre han apostat per la hipòtesi contrària: que Morris i els Anglin se'n van sortir. Òbviament un dels dos bàndols l'encerta; però tots dos bàndols han de tenir present la possibilitat que la seva opció sigui, almenys en part, allò que els anglosaxons anomenen ‘wishful thinking'.

Un fet a parer meu significatiu, és que l'FBI sempre ha mantingut que no hi havia cap possibilitat que els fugitius se'n sortissin, però en canvi mai no n'ha abandonat la recerca. La família Anglin va ser interrogada reiteradament durant anys, a la recerca d'algun indici del seu amagatall. Fets que sempre s'han interpretat com una acceptació tàcita – mai oficial – que era ben possible que Morris i els Anglin haguessin sobreviscut.

Si Morris i els Anglin van ser capaços de superar els murs d'Alcatraz, emprant la paciència i l'anàlisi lògica – anar identificant els problemes, i solucionant-los –, se'ns fa difícil de creure que no sabessin que l'illa d'Alcatraz era envoltada de corrents forts, que es limitessin a anar nedant i després ja veurem què passa. No encaixaria gens amb la resta de la fugida, preparada meticulosament. És gairebé obligat pensar que per a aquest darrer pas també tenien prevista alguna solució. Una de les versions és que d'alguna manera els fugitius van arribar a The Angel Island, relativament a prop de l'illa d'Alcatraz: allà els devia esperar un còmplice amb una barca. No conec la reputació de Frank Morris com a nedador, però els germans Anglin havien estat nedadors magnífics, i  precisament durant un temps havien entretingut voyeurs tot nedant a les aigües glaçades del llac Michigan, enmig de blocs de gel. Certament que això havia estat uns deu anys abans, i ja no tenien el mateix nivell d'entrenament; però és prou per recordar que les aigües molt fredes no els venien de nou.

No s'ha sabut mai més res de Frank Morris. Però dels germans Anglin, sí. La família Anglin va rebre postals dels seus fills fugitius durant una bona colla d'anys. Després aquestes postals van ser revisades per experts a fi d'identificar-ne la cal·ligrafia – amb resultats positius, per cert. Però, òbviament, no podien precisar-ne la data d'escriptura. La versió més estesa sobre el destí dels Anglin és la que resumim tot seguit. El 1975, 13 anys després de la fugida, un antic amic de la infantesa, Fred Freezy, que llavors era de vacances al Brasil, es va trobar que un home se li acostava, i en un anglès amb accent clarament nord-americà el saludava: ‘Que no em recordes?'. El recordava molt bé: era Clarence Anglin. Els Anglin s'havien establert en un ranxo prop de Río de Janeiro. Van estar junts tot un dia, i Freezy va fer un bon grapat de fotografies... que es va guardar. No volia delatar els seus antics amics, que al capdavall vivien una vida discreta i en llibertat. Al cap de força anys, el 1992, 30 anys després de la fugida, Freezy va fer públiques les fotografies, i va donar el seu testimoni. Segons ell, per donar una alegria a la família Anglin. Les fotografies, no cal dir-ho, van ser estudiades amb tota mena de software de reconeixement de faccions. Els experts de l'FBI van declarar que els individus de les fotografies no eren els germans Anglin, però altres experts independents van arribar a la conclusió que sens dubte ho eren. La qüestió òbvia és quina de les dues bandes patia de ‘whishful thinking'. Si de cas, cal pensar que els experts de l'FBI estaven obligats a dir allò que van dir, per pura necessitat de mantenir la tesi oficial. No hauria estat políticament correcte reconèixer que uns presos qualificats de perillosos havien pogut escapar d'una presó tinguda per inexpugnable, i que a més havien estat lliures i feliços des d'aleshores.


CINC. Dilemes

Fins i tot admetent que molts dels que són a la presó no són éssers angelicals, les fugides espectaculars son un tema que ha atret el públic des de sempre. Entre els films recents, ‘Cadena Perpetua' – amb un formidable Bob Gunton fent el paper de l'alcaide malvat – ha esdevingut un petit clàssic. Personalment, el film francès ‘Le trou' de Jacques Becker és un dels meus preferits. Un altre dels títols a recordar és ‘La leyenda del Indomable', amb Paul Newman. I els fans de The Who recordaran Roger Daltrey fent de McVicar al film del mateix títol, interessant pel fet de ser realista amb el personatge, sense presentar-lo com un pobre noi incomprès pel món. Però fins i tot quan el director i/o el guionista són crítics amb el personatge pres, el més habitual és que sigui el pres que fuig – o almenys ho intenta –, i no pas els guàrdies, qui s'endu les simpaties del públic. La necessitat de viure amb tranquil·litat i sense por de gent violenta (o suposadament violenta) fa creure molta gent que qui és a la presó hi és perquè hi ha de ser. Però en algun moment aquest convenciment xoca amb la simpatia instintiva per un pres que busca la seva llibertat; i més encara si s'arrisca per aconseguir-la.

Els germans Anglin van ser empresonats perquè robaven bancs. Però ho feien d'una manera prou curiosa: quan el banc era tancat, a fi d'assegurar-se que ningú no en sortia ferit. No consta que ferissin ni matessin mai ningú. Frank Morris era, sembla, més perillós: al seu currículum hi ha robatoris a mà armada i afers amb drogues. Però en tot cas cap dels tres havia fet res de particularment diabòlic, cosa que feia més fàcil que esdevinguessin subjectes de simpatia – com així va ser, al capdavall. Al film de Clint Eastwood ni els guionistes ni el director no poden amagar la seva empatia instintiva per ells.

Ens podem preguntar si la reacció popular hauria estat la mateixa si els fugitius haguessin estat negres. A les pel lícules més famoses sobre fugides de la presó els protagonistes són sempre blancs. Morgan Freeman, al film Cadena Perpètua,  és el primer actor negre que té un paper rellevant – i positiu – com a presoner, sense arribar a ser-ne el veritable protagonista. Si hem de jutjar per la facilitat amb què els negres són condemnats als Estats Units per delictes que per un blanc són foteses, cal concloure que la simpatia instintiva per un pres que desitja la seva llibertat depèn del color de la pell, almenys per bona part de la població blanca. L'empatia pel pres no és universal, i depèn en gran part de si el públic el pot arribar a sentir com un dels seus.

Karl Malden i Burt Lancaster, al film 'The Birdman of Alcatraz', de John Frankenheimer, basada en la biografia de Robert Stroud, un dels presos més famosos d'Alactraz.

Un dels presos més famosos d'Alcatraz, Robert Stroud – l'home dels ocells – va apel·lar any rere any per la seva llibertat, sense aconseguir-ho mai. Però fou el tema central, en positiu, d'una pel lícula excel lent de John Frankenheimer (Birdman of Alcatraz, 1962) amb un excel lent Burt Lancaster com a protagonista i un no menys excel lent Karl Malden fent el paper d'alcaid. Era fàcil fer-ne objecte d'empatia: era blanc. Pels presoners negres, van caldre encara dècades, i l'arribada d'actors com Denzel Washington al film Hurricane, perquè la cosa comencés a canviar una mica. Només cal recordar que Hurricane va ser empresonat pel caprici d'un jutge que no es preguntava si era culpable: només veia que aquell subjecte, un negre, no era un dels seus. I això va ser prou per condemnar-lo.

Si la història d'Hurricane s'esdevingués ara, em pregunto si els que l'estimaven, des de fora la presó, no s'haurien acostumat a expressar la seva protesta duent un llacet groc.




Pere Rovira










Aprendiendo un (multi)oficio – nuestro segundo cortometraje

dijous, d’octubre 05, 2017
Ha pasado casi un año desde que estrenamos Ensayo, el primer cortometraje en el que he participado y que compartí con profusión por estos pagos (1, 2, 3 y 4). A pesar del ingente esfuerzo que tuvimos que invertir para compensar nuestra insensatez falta de experiencia, la vivencia fue tan buena que, además de crear un corto, fundamos la productora Círculo Bipolar.


A finales de 2016 reiniciamos el ciclo completo de producción de un cortometraje, esta vez, con muchas lecciones aprendidas y con la gran ventaja de haber dejado de ser completos novatos para pasar a ser novatos sin más. Por si fuera del interés de alguien, ahí van las principales mejoras y lecciones aprendidas en nuestro segundo corto, Nina de paper:

- El guión debe estar cerrado al 99% desde el minuto cero. En Ensayo hubo ajustes en el guión hasta el momento del montaje (incluido), un gran error que solventamos a base de imaginación, buenos consejos externos y la mutilación de más de un tercio del metraje. Nina de Paper era la adaptación de un cuento incluido en el libro Nines, de Muriel Villanueva (editorial Males Herbes, 2017). Por supuesto, tener a la autora como parte del equipo facilitó enormemente todo el trabajo.

- Hace falta MUCHA (ni poca ni demasiada) gente bien coordinada. En Ensayo infraestimamos este punto, en parte limitados por el espacio disponible en los lugares de grabación y en parte por nuestro desconocimiento. El número de personas que conformaron el equipo técnico y sus funciones en cada corto fue el siguiente (6 personas en Ensayo, 14 en Nina de paper):

Ensayo
Nina de paper
1
Dirección, sonido, acting, copias de seguridad
1
Dirección
2
Dirección de fotografía, iluminación, operador de cámara
2
Acting
3
Arte y atrezo, vestuario
3
Fotografía técnica, operador de cámara
4
Regidor, director de producción, operario de sonido
4
Ayudante de operador de cámara, copias de seguridad
5
Script y ayudante de producción
5
Fotografía artística
6
Ayudante de producción y cocina
6
Arte y atrezo

7
Vestuario
8
Regidor, director de producción
9
Operario de sonido
10
Script y ayudante de producción
11
Ayudante de producción
12
Ayudante de producción
13
Cocina
14
Maquillaje

Como es evidente, Nina de paper era en muchos aspectos más complejo que Ensayo, por lo que había nuevas tareas a cubrir con personal adicional. Pero lo que marcó la diferencia fue poder reducir la carga de trabajo de cada participante. Aunque algunos de los cargos menos críticos estaban sujetos a rotaciones, desdoblamientos y sustituciones, casi en todo momento había una persona de guardia cubriendo cada uno. Cabe decir que, aun habiendo tenido posibilidad de contar con más gente, no habríamos ampliado más el equipo, por el riesgo de ingobernabilidad.

- La financiación: en Ensayo nos pudimos autofinanciar gracias a emplear el reducido equipo humano mencionado y a no cargar en el presupuesto la compra ni el alquiler de ningún material. En Nina de paper incrementamos el presupuesto autofinanciado para podernos hacer con un mínimo de equipo de iluminación, y el resto de gastos lo cubrimos con una campaña de mecenazgo Verkami (¡muchísimas gracias nuevamente a l@s mecenas!). Por cierto: hacer un Verkami es bastante más complejo de lo que parece: esta plataforma exige completar una ficha muy completa con la descripción del proyecto y del equipo promotor y debe pasar por una fase de validación del proyecto y de las recompensas ofrecidas para poder ser admitido. Después, se descuenta de la recaudación el 7% de comisión de la plataforma, los impuestos correspondientes y el precio de preparación y envío de las recompensas. Por supuesto, sale a cuenta y ha sido una gran experiencia, pero no es ningún chollo.


- Estructura clara de toma de decisiones: en nuestro caso nos funcionó muy bien un método que se podría llamar “despotismo participativo”: somos un equipo muy horizontal, organizado en sub-equipos (siempre con un/a coordinador/a) en el que tod@s intentamos hacer aportes y mejoras, tanto a las grandes decisiones como a los detalles más nimios. Todo el mundo puede hacer sugerencias para mejorar todo aspecto en el que se ve involucrado, lo cual nos ha permitido avances en la eficiencia. Pero tan importante es esta implicación de todo el equipo como el hecho de que esté claro a quién se hacen las aportaciones y sobre todo quién toma la decisión final: el coordinador de cada sub-equipo para cuestiones concretas, la autora del cuento en tema de guión, acting y diálogos y el director en casi todo lo demás.

- Un espacio de rodaje a plena disposición: gran parte del rodaje de Ensayo fue realizado en una casa cuyos habitantes tuvieron la enorme amabilidad de acogernos y de ponernos todas las facilidades posibles y a los que estamos enormemente agradecidos, pero no dejaba de ser un espacio habitado en el cual los movimientos estaban limitados. Además, al trabajar en un único espacio se perdía mucho tiempo en los cambios de decorado antes de cada escena. En Nina de paper contamos con un espacio mucho más amplio, un chalet que no es residencia permanente y que, con la misma gran generosidad, nos cedieron otros amigos...así, contamos con espacios independientes para cocinar y comer, habitaciones habilitadas como ropero o estudios de maquillaje…y lo que es más importante: pudimos utilizar varias de ellas como escenario, lo que nos permitía preparar una escena DURANTE el rodaje de las anteriores, así que en todo momento había un escenario listo para rodar.


- Mínima exposición a las contingencias: en Ensayo cometimos la temeridad de programar el rodaje de varias escenas en momentos del día inamovibles: al atardecer. Esto nos obligó a sumar varias horas y días de rodaje y nos expuso a todo tipo de contratiempos ligados a la meteorología. Esta vez, todo el corto se podía rodar con cualquier meteorología.

- Y claro, la experiencia: el “núcleo duro” del equipo ya había participado en Ensayo, por lo que muchos de los procesos de antes, durante y después del rodaje ya estaban claros. Pero la gran diferencia estuvo en el trabajo de los montadores: los programas de montaje son muy complejos, así que esta vez pudimos amortizar el aprendizaje ganado durante el primer corto, tanto a nivel de manejo de los programas como de los protocolos de gestión de los archivos de audio y vídeo. Además, probamos con gran éxito un curioso invento: la "carta de color", una paleta con una escala de colores y grises que permite facilitar los ajustes finales de la imagen.

Por supuesto, no seremos tan ingenuos como para pensar que ya sabemos “hacer cine”. Somos unos recién llegados, prácticamente autodidactas y hemos cometido nuevos errores que esperamos corregir, aunque por supuesto se vayan a añadir otros…

Y aquí tenéis el resultado de este proceso:




El observador

De visita per Iran

dijous, d’octubre 05, 2017
Continuem de visita per Iran, un dels (tristament) grans desconeguts per a molts de nosaltres...una cultura, llengua i història ancestrals, i una de les potències que marquen i són marcades per l’equilibri de forces a Orient Mitjà.

1. Tapisseria deluxe
La primera pregunta que us farà la gent és: “Madrid or Barça?” Aquest conductor té les seves preferències força clares.


2. Benvinguts a l’Orient...
Es diu normalment que l’Orient comença al creuar el Bòsfor...des d’aquí apostem per una divisió més subtil: si veiem a gent capaç de romandre asseguda sobre els talons durant hores i hi ha prevalença absoluta d’aquesta mena de lavabos (sense tassa ni paper), podem dir amb tota seguretat que som a l’orient...


3. Delícies gastronòmiques
S’ha de dir que el menjar és, en general, extraordinari. Una altra cosa és que la manca d’oli d’oliva i de tradició lletera / manteguera els hagi emportat a comercialitzar greix d’ovella...




4. Més històries amb occident
Aquesta imatge tan marciana va ser presa al costat del mausoleu d’un dels grans màrtirs xiís. A la pantalla anaven passant imatges d’allò més diverses (com ara, aquesta mateixa) amb el subtítol “Down with UK”. No va ser possible captar tots els matisos que envolten aquesta imatge, s’accepten idees..




Tortitas integrales de remolacha y plátano

dijous, d’octubre 05, 2017
Ingredientes (para 8 tortitas aprox.):

  • 100 gr de harina de trigo integral
  • 1 cucharadita de levadura en polvo
  • 100 ml de leche
  • 1 huevo
  • 1 remolacha pequeña/mediana (cruda)
  • 2 plátanos maduros
  • 1 cucharadita de miel

Para acompañar:


  • Plátano
  • Avellanas
  • Yogurt natural con miel


Elaboración:



Introducimos todos los ingredientes en el vaso batidor o batidora, y batimos unos segundos a máxima potencia.

En una sartén caliente, pincelamos con un poco de aceite y ponemos un poco de masa sin extenderla por la sartén. Cuando la tortita empiece a hacer agujeritos le damos la vuelta y doramos por el otro lado.

Servimos bien calientes y acompañadas de plátano, avellanas troceadas y el toque fresco se lo damos con el yogurt natural con miel. Deliciosas!



                                             También podéis seguirme en Limón a la sal, instagram y twitter!!! 
                                                                                      ¡Feliz Octubre!

L'increïble normalitat de Wes Montgomery

dijous, d’octubre 05, 2017
Benvinguts al Footprints,

Avui us presento un músic que no ha arribat a ser: jo mateix. Calculo que tenia 10 anys quan vaig començar a tocar la guitarra en una escola de música de barri. I una mica més tard em va començar a interessar la música, suposo que un cop superades les primeres durícies als dits i gastades les Viledes perquè no em rellisqués la grossa guitarra de les meves cametes petites de nen. Mica en mica, suposo que per osmosi del que s'escoltava a casa, el jazz em va anar atraient. A casa, els pares escoltaven l'Armstrong, la Billie, Duke Ellington, Count Basie, Lester Young i fins i tot una mica de Miles Davis. Jo, iniciant-me en el gust pel jazz, escoltava la música i aprenia la vida de tots aquests grans alhora que descobria, amb gran desil·lusió, que qui no havia patit una infantesa terrible, algun accident traumàtic i una vida amanida per alcohol i drogues no podia arribar a ser un bon músic de jazz. Però el dia que vaig descobrir un tal Wes Montgomery, un guitarrista normal, i m'hi vaig emmirallar.

Wes Montgomery
Wes Montgomery va néixer l'any 1923 a Indianapolis. Tot i formar part d'una família de músics (els seus germans Monk i Buddy tocaven el contrabaix i el piano respectivament), Wes Montgomery no començà a tocar la guitarra fins els 19 anys. Tot i no rebre una formació musical reglamentada, ràpidament va progressar i a principi dels anys 40 entrà a treballar a l'orquestra de Lionel Hampton fent gires arreu del país. Pocs anys després decidí tornar a Indiannapolis per estar amb la família i cuidar els seus set fills. A partir dels anys 50, coincidint amb els millors de la seva carrera musical, alternà la feina en una fàbrica de transistors amb les actuacions musicals a les nits.


Un dels aspectes més destacats de Wes Montgomery és la peculiar tècnica de la seva mà dreta. Quan la majoria de guitarristes toquen amb l'ús d'una pua o, depenent de l'estil, usant els quatre primers dits de la mà (polze per les cordes baixes i índex, cor i anular per les agudes), Wes Montgomery inventà un mix entre els dos mètodes: usar el dit polze a mode de pua. La posició de la mà dreta consisteix en repenjar tots els dits al golpejador de la guitarra, alliberant només el polze que toca les cordes en sentit descendent. Diu la llegenda que Wes Montgomery començà a tocar d'aquesta manera per tal de no fer tan soroll mentre assajava a casa i així no molestar els veïns. Cert o no, el fet és que la sonoritat que s'obté de la guitarra és molt més suau i càlida que amb una pua i són molts els guitarristes que han usat aquesta tècnica posteriorment. Però la mà esquerra de Wes Montgomery també seguia una tècnica particular. Les sis cordes d'una guitarra tenen moltes notes repetides, de manera que si es deixa mà estàtica en una posició (per exemple a la part superior del màstil) i es va canviant de cordes, es pot arribar a tocar un rang una mica superior a tres octaves. Però Wes Montgomery feia córrer la mà amunt i avall del màstil, oblidant-se de posicions estàtiques (o "box") per fer verdaderes meravelles tocant, per exemple, una sola corda.

Wes Montgomery i la seva particular tècnica a la guitarra
Els solos de Wes Montgomery són en gènere de jazz en si mateixos. Més enllà de la seva tècnica particular, les improvisacions de Wes es caracteritzen per jugar i imitar diferents estils i instruments alhora. Normalment començava els solos amb un o dos coros de "single notes" seguint els músics boppers de l'època i bevent del gran pare de tots els guitarristes de jazz, Charlie Christian. Es tracta de melodies abarrotades de notes en que es juga amb canvis d'intensitat i cadències per crear un discurs. Enllaçats a aquests coros, Wes iniciava melodies en octaves paral·leles i simultànies, talment com si fos un piano. La guitarra permet trobar dues notes a diferents octaves (per exemple dos Sol, però un 6 tons per sobre de l'altre) amb posicions de mà relativament senzilles (vegeu el primer minut d'aquest vídeo). El que és complicat és fer-ho a la velocitat a la que tocava Wes. I si això encara fos poc, alguns solos i melodies centrals, com el cas de "I've Grown Accostumated to Her Face" els tocava amb acords. Això vol dir tocar una combinació de, com a mínim, tres notes simultànies fent-ne destacar més una (normalment la més aguda) perquè vagi dibuixant una melodia amb els acords posteriors. Aquesta tècnica obliga a jugar amb inversions d'acords (canvi en l'ordre de les notes que constitueixen un acord) coneguts com a "voisings" i que signifiquen un ventall enorme de posicions al llarg del màstil de la guitarra (vegeu els primers 30 segons d'aquest vídeo). En resum, escoltar i veure tocar a Wes Montgomery és un espectacle extraordinari.

  
Al llarg de la seva vida Wes jugà amb diferents estils de jazz. Així com va començar a tocar bebop seguint la moda dels seus contemporanis, passà també pel cool jazz,per l'excitant soul jazz i fins i tot, a finals de carrera, buscà èxits molt comercials tocant melodies dels Beatles acompanyat per orquestra. Com a músic fou un autèntic "crossover" . Els millors treballs de Wes Montgomery es concentren a finals dels 50 i inicis dels 60, destacant els àlbums "The Incredible Jazz Guitar of Wes Montgomery", "Smoking at the Half Note" i "Full House"  on hi ha els temes que avui encara el mantenen com el gran referent de guitarrista jazz: Gone With the Wind, Wes Coast Blues, Missile Blues, D-Natural Blues, Round Midnight, The Road Song, Here's that Rainny Day, Impressions, Yesterdays, Tequila, Twisted Blues, Four on Six, el preciós (i poc reconegut) Leila i un llarguíssim etcètera.



Wes Montgomery era un home corrent, amb una vida lluny de les extravagàncies d'altres estrelles de jazz, però com molts d'ells, morí jove als 45 anys degut a un atac de cor. Com a músic va saber convertir els seus defectes en virtuts particulars. Però això que sembla un concepte tan senzill (i de llibre d'autoajuda), és extraordinàriament complicat. Paral·lelament, jo m'hi vaig intentar comparar (vaig començar a tocar la guitarra 7 anys abans que ell, punt per a mi), vaig intentar copiar la seva tècnica i fins i tot algun solo (1000 punts per ell). Però finalment vaig triar el camí més fàcil: saber reconèixer que més valia escoltar les virtuts dels bons músics que insistir en els meus defectes d'intèrpret i, així, poder gaudir escoltant cada solo de l'increïble, i normal, Wes Montgomery.


Fonts:
- Gioia, Ted. Historia del jazz. Turner Noema, 1997
- Marshall, Wolf. The best of Wes Montgomery, 2001.



Llista Spotify:

Líbano, una eternidad en el alambre (III - final)

dimarts, de setembre 05, 2017
Terminábamos el capítulo anterior con una doble pregunta: ¿cómo mantener la paz y los medios de vida en un país tan densa y diversamente poblado y tan mal provisto de recursos naturales?

¿Cómo se gestiona un país de oriente próximo con 18 grupos religiosos?

El matiz “oriente próximo” no es gratuito…como todos sabemos, en el tablero geopolítico mundial el punto más caliente desde el fin de la II Guerra Mundial ha sido la franja que va desde el Mediterráneo oriental hasta poco más allá del Golfo Pérsico… Israel, Irán, Irak, Afganistán y ahora Siria han sido el tablero donde las grandes potencias se han jugado su influencia. Líbano no fue ajeno a estas tensiones, pasando por una larga guerra civil (1975-1989), más religiosa que política. Desde entonces, no han faltado los conflictos, aunque por suerte la violencia sectaria ha pasado a ser bastante esporádica.

La fórmula utilizada para conseguir cierta gobernabilidad tiene su origen en los años 30, aunque ha sido modificada tras la guerra civil. Se basa en un reparto de poder “apriorístico”, por el cual los cargos públicos se reparten entre los diferentes grupos religiosos en función del censo poblacional*. Por ejemplo:
- El presidente y el jefe de las fuerzas armadas son (cristianos) maronitas
- El primer ministro es (musulmán) suní
- El portavoz del parlamento es (musulmán) chií
- El viceportavoz del parlamento y viceprimer ministro son (cristianos) griegos ortodoxos
- El comandante del ejército es un (musulmán, según a quién preguntes) druso

Después, los diferentes ministerios, direcciones generales, escaños del parlamento, etc, se van repartiendo entre éstos y otros grupos religiosos, manteniendo un equilibrio del 50% entre cristianos y musulmanes. El objetivo final de este sistema tan compartimentado es que ningún grupo religioso tenga la tentación de forzar las cosas para intentar conseguir más de cuota de poder, ya que tendrá en contra al resto, que, juntos, siempre serán más numerosos. Los inconvenientes, que son muchos, incluyen la falta de coordinación entre los diferentes grupos religiosos, no ya solo a nivel político sino de casi cualquier actividad pública: colegios, medios de comunicación, clubes deportivos…El único estamento que escapa de este sectarismo, y que precisamente es el mejor valorado por la ciudadanía, es el ejército. En la misma línea, otro factor de cohesión son los dos enemigos que comparten todos los grupos religiosos: Israel (país limítrofe cuyo nombre no aparece en ningún mapa) y, durante las fases más duras de la guerra de Siria, el Daesh/ISIS.

Si se puede arreglar, se arregla. Llama la atención la cantidad de talleres mecánicos que arreglan y modifican vehículos que en otros sitios serían dados de baja…aquí un Range Rover hecho descapotable


*El censo de religiones en el que se basa el reparto de poder fue realizado en 1932. Hoy nadie se atreve a actualizarlo, ya que desembocaría en conflictos para cambiar el reparto de poder, con resultados imposibles de predecir…el grupo religioso no es únicamente el principal elemento de identidad de la ciudadanía, sino que todos tienen sus propios apoyos externos: los maronitas están próximos a occidente y EEUU, los chiíes tienen fuertes vínculos con Irán y El Asad mientras que los suníes están apoyados (y apoyan) a una gran parte de los grupos insurgentes de Siria, además de los países de la península arábiga.

Desde la experiencia personal, este sectarismo se hace evidente a nivel laboral: cuando un extranjero empieza a trabajar en el Líbano, es automáticamente etiquetado en función del contacto local que te haya invitado. A partir de ahí se crea un sutil pero impenetrable muro de cristal que impide establecer contactos con otros locales o contratistas extranjeros con los que se podrían crear colaboraciones, ya que “con esos no trabajamos”.

¿Cómo se sostiene una densidad de población extrema (740 habitantes/km2) en un territorio tan poco productivo, sin petróleo y que no es precisamente un puntal de conocimiento o tecnología?

El país se sostiene en tres grandes pilares: la banca, las remesas exteriores y el comercio. La banca vivió durante años de gestionar los ingentes fondos para la (re)construcción del país tras la guerra y se convirtió en un refugio relativamente tranquilo para inversores de la región (el secreto bancario ayudó bastante, claro). La importancia de las remesas (que representan el 20% de la economía del país) se puede entender con un dato: hay entre 2 y 3 veces más libaneses fuera del Líbano que dentro. Solo en Brasil hay entre 6 y 7 millones de libaneses (más que en el Líbano), 1 millón más en Argentina y medio millón en EEUU. La mayor parte se dedica a la tercera gran actividad: el comercio, que está en el ADN de este pueblo orgullosamente heredero de los fenicios. Según la CIA, la balanza comercial es una locura: el país importa productos por un valor cinco veces superior al de los que exporta.

En los últimos años, el turismo (sobre todo, de lujo) está creciendo notablemente, al reunir unas condiciones muy particulares: país de habla árabe, costa, clima suave y una notable oferta de ocio disfrutable de manera anónima. Así, Beirut se ha convertido en el patio de recreo de la clase alta de países del Golfo, y un paseo por el barrio del puerto deportivo permite asistir a una sucesión de coches de lujo, yates y edificios ultramodernos. A un par de kilómetros de allí se apiñan los barrios obreros con bloques de diez y quince pisos…en este bonito mapa de Beirut puede verse cómo el precio de la vivienda pasa de 7.000 a 2.000 $/m2 en unos pocos centenares de metros.


Alejándote un poco más de este oasis de riqueza extrema puedes plantarte, en tan solo 80 km por carretera, en diferentes áreas bien diferentes, en función de la dirección tomada: hacia el Norte puedes llegar a una Trípoli con batallas urbanas intermitentes durante gran parte de la guerra de Siria; hacia el Este te plantas directamente en Siria (Damasco está a 116 km de Beirut), pudiendo parar por el camino en campos de refugiados con centenares de miles de personas; hacia el sur puedes llegar a la zona de exclusión controlada por la ONU desde la última guerra con Israel (2006).

No hay ningún país que no esté lleno de matices, contrastes y contradicciones. Lo que hace único al Líbano es la microscópica escala geográfica en la que se dan unos cambios tan extremos…


El observador 

   

 Postales desde Beirut…el puerto y un edificio aún desconchado por una guerra que acabó hace 30 años


El libro: se recomienda leer cualquiera de Amin Maalouf para intentar entender un poco mejor esta sociedad tan particular. “Identidades asesinas” es extraordinario incluso para entender otras cosas del mundo en general.


Las películas: una esperanzadora reflexión sobre la vida en el intrincado Líbano rural (metáfora de todo el país, en realidad) es “Y ahora, ¿dónde vamos?” (Nadine Labaki, 2011). Si os va la marcha, tenéis Incendies (Denis Villeneuve, 2010), sobre la diáspora y otros temas luctuosos…Y por completar un triplete: Vals con Bashir (Ari Folman, 2008), en un formato muy original, sobre uno de los momentos más dramáticos de la relación entre Israel y Palestina con escenario en Líbano.
 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes