Cants d'Ariel, un poema de Rainer Maria Rilke i un altre d'Albert Roig

L'ESPERIT ARIEL


Després de llegir The Tempest, de Shakespeare


Va ser-ne alliberat amb aquella estrebada
amb què, de sobte, sense pietat,
de jove t'aboquen a fer-te gran.
Llavors, veieu, es tornà dòcil: i serveix
maldant, després de cada feina, per ser lliure.
Mig exigint-ho, mig avergonyint-se,
se li diu que, per això o per allò,
se'l necessita encara, i ha de dir-se-li,
ai, com se l'ha ajudat. Tot i sentir
que el que s'ha clos amb ell li falta a l'aire.
Fóra temptador i dolç: deixar-lo anar
i, aleshores, sense més màgia,
sotmès, com tothom, al destí,
saber que la seva amistat lleugera
sense afanys ara i sense deures,
un excés en l'espai de l'alenada,
s'enfeina, d'esme, en l'element.
Des d'aleshores depenent, la boca,
ofegada, mai més capaç de fer aquell crit
que el va abismar. Impotent, pobre, fent-se vell,
i encara respirant-lo com aroma
que s'escampa pertot
i omple el que és invisible. Somrient,
d'haver-lo cridat i, després, tan fàcil
havers-s'hi avesat. Plorant, potser també,
de veure com estimava i alhora
volia estar tot sol.

(Me n'he deslliurat ja? Ara m'esglaia
aquest home que tornarà a ser duc.
Que suaument es posa el filferro al cap
i es penja amb els altres titelles
i suplica indulgència en
acabar-se l'obra. Quin epíleg
de domini absolut. Restar sense res més
que la pròpia força: "i això és poc".)


Rainer Maria Rilke (traducció d'Albert Roig)









CANT D'ARIEL



I

Aquesta alba que em naix.
La rosada del cos que són les fulles,
la sendera, l'Atzur,
el cel, net, torna a estendre els crits
d'ales blanques, la queixa
del vell marí que amb ronca veu
em vetlla, canta.

A Ses Salvatges Fondes, a l'alguer,
ton pare, ofegat.
El vidre del cel i la mar,
la llum i els ulls, les salpes verdes d'algues.
La boca, un vòmit de mar,
d'algues i onada a les pegellides
ara alena i es clou, a les caseres.

Una anguila, el sexe, adormida,
llot, dolç recorda, a la teva mà,
i en llenega. L'anguila,
la fulla de figuera d'esmocar-la,
a l'estiu, tendra.



II

El cel i el nen, els ulls del cel,
i el domador de puces,
cosides al cos les costures
de les puces, les puces
li salten d'una mà a l'altra,
llançades per la llevantada lluny
al cel es fonen, encenen la nit,
i s'ajoquen, després, als palmells, dures
com la llum del migdia,
com les gavines callen, agonitzen.

Si la natura t'ha donat les ales
de l'Atzur, vine. Abelles, seguiu-me.
Al Cap de les Creus, per aquestes cales,
per mi han florit el romaní, la farigola.

Per mi l'onada blanca, enfurida,
contra la roca la vomita, fonda
pedra lligada a un sac, la Margalida,
el coll fi com la fulla de l'espasa,
els ulls que no ha tancat la mà estimada.
Els ulls blaus, metall, mar
glaçat, del cigne,
mar,
l'aire i el maligne.

Un cavall negre, a brida llançada.
Una noia, la llet, foc, fred, verí.
La serp l'ha mossegada.
Aquí.

El prat és verd, femer d'amors i puces.
El puig es erm, la neu, hi puges.

Bes la neu, besa la pols, la pols
d'aquesta cambra closa, papers vells,
Faus, vell.

A negra nit.

Qui em crida i em llança a l'abisme?


Albert Roig