L'increïble normalitat de Wes Montgomery

Benvinguts al Footprints,

Avui us presento un músic que no ha arribat a ser: jo mateix. Calculo que tenia 10 anys quan vaig començar a tocar la guitarra en una escola de música de barri. I una mica més tard em va començar a interessar la música, suposo que un cop superades les primeres durícies als dits i gastades les Viledes perquè no em rellisqués la grossa guitarra de les meves cametes petites de nen. Mica en mica, suposo que per osmosi del que s'escoltava a casa, el jazz em va anar atraient. A casa, els pares escoltaven l'Armstrong, la Billie, Duke Ellington, Count Basie, Lester Young i fins i tot una mica de Miles Davis. Jo, iniciant-me en el gust pel jazz, escoltava la música i aprenia la vida de tots aquests grans alhora que descobria, amb gran desil·lusió, que qui no havia patit una infantesa terrible, algun accident traumàtic i una vida amanida per alcohol i drogues no podia arribar a ser un bon músic de jazz. Però el dia que vaig descobrir un tal Wes Montgomery, un guitarrista normal, i m'hi vaig emmirallar.

Wes Montgomery va néixer l'any 1923 a Indianapolis. Tot i formar part d'una família de músics (els seus germans Monk i Buddy tocaven el contrabaix i el piano respectivament), Wes Montgomery no començà a tocar la guitarra fins els 19 anys. Tot i no rebre una formació musical reglamentada, ràpidament va progressar i a principi dels anys 40 entrà a treballar a l'orquestra de Lionel Hampton fent gires arreu del país. Pocs anys després decidí tornar a Indiannapolis per estar amb la família i cuidar els seus set fills. A partir dels anys 50, coincidint amb els millors de la seva carrera musical, alternà la feina en una fàbrica de transistors amb les actuacions musicals a les nits.

Un dels aspectes més destacats de Wes Montgomery és la peculiar tècnica de la seva mà dreta. Quan la majoria de guitarristes toquen amb l'ús d'una pua o, depenent de l'estil, usant els quatre primers dits de la mà (polze per les cordes baixes i índex, cor i anular per les agudes), Wes Montgomery inventà un mix entre els dos mètodes: usar el dit polze a mode de pua. La posició de la mà dreta consisteix en repenjar tots els dits al golpejador de la guitarra, alliberant només el polze que toca les cordes en sentit descendent. Diu la llegenda que Wes Montgomery començà a tocar d'aquesta manera per tal de no fer tan soroll mentre assajava a casa i així no molestar els veïns. Cert o no, el fet és que la sonoritat que s'obté de la guitarra és molt més suau i càlida que amb una pua i són molts els guitarristes que han usat aquesta tècnica posteriorment. Però la mà esquerra de Wes Montgomery també seguia una tècnica particular. Les sis cordes d'una guitarra tenen moltes notes repetides, de manera que si es deixa mà estàtica en una posició (per exemple a la part superior del màstil) i es va canviant de cordes, es pot arribar a tocar un rang una mica superior a tres octaves. Però Wes Montgomery feia córrer la mà amunt i avall del màstil, oblidant-se de posicions estàtiques (o "box") per fer verdaderes meravelles tocant, per exemple, una sola corda.

Wes Montgomery i la seva particular tècnica a la guitarra

Els solos de Wes Montgomery són en gènere de jazz en si mateixos. Més enllà de la seva tècnica particular, les improvisacions de Wes es caracteritzen per jugar i imitar diferents estils i instruments alhora. Normalment començava els solos amb un o dos coros de "single notes" seguint els músics boppers de l'època i bevent del gran pare de tots els guitarristes de jazz, Charlie Christian. Es tracta de melodies abarrotades de notes en que es juga amb canvis d'intensitat i cadències per crear un discurs. Enllaçats a aquests coros, Wes iniciava melodies en octaves paral·leles i simultànies, talment com si fos un piano. La guitarra permet trobar dues notes a diferents octaves (per exemple dos Sol, però un 6 tons per sobre de l'altre) amb posicions de mà relativament senzilles (vegeu el primer minut d'aquest vídeo). El que és complicat és fer-ho a la velocitat a la que tocava Wes. I si això encara fos poc, alguns solos i melodies centrals, com el cas de "I've Grown Accostumated to Her Face" els tocava amb acords. Això vol dir tocar una combinació de, com a mínim, tres notes simultànies fent-ne destacar més una (normalment la més aguda) perquè vagi dibuixant una melodia amb els acords posteriors. Aquesta tècnica obliga a jugar amb inversions d'acords (canvi en l'ordre de les notes que constitueixen un acord) coneguts com a "voisings" i que signifiquen un ventall enorme de posicions al llarg del màstil de la guitarra (vegeu els primers 30 segons d'aquest vídeo). En resum, escoltar i veure tocar a Wes Montgomery és un espectacle extraordinari.

  

Al llarg de la seva vida Wes jugà amb diferents estils de jazz. Així com va començar a tocar bebop seguint la moda dels seus contemporanis, passà també pel cool jazz,per l'excitant soul jazz i fins i tot, a finals de carrera, buscà èxits molt comercials tocant melodies dels Beatles acompanyat per orquestra. Com a músic fou un autèntic "crossover" . Els millors treballs de Wes Montgomery es concentren a finals dels 50 i inicis dels 60, destacant els àlbums "The Incredible Jazz Guitar of Wes Montgomery", "Smoking at the Half Note" i "Full House"  on hi ha els temes que avui encara el mantenen com el gran referent de guitarrista jazz: Gone With the Wind, Wes Coast Blues, Missile Blues, D-Natural Blues, Round Midnight, The Road Song, Here's that Rainny Day, Impressions, Yesterdays, Tequila, Twisted Blues, Four on Six, el preciós (i poc reconegut) Leila i un llarguíssim etcètera.

Wes Montgomery era un home corrent, amb una vida lluny de les extravagàncies d'altres estrelles de jazz, però com molts d'ells, morí jove als 45 anys degut a un atac de cor. Com a músic va saber convertir els seus defectes en virtuts particulars. Però això que sembla un concepte tan senzill (i de llibre d'autoajuda), és extraordinàriament complicat. Paral·lelament, jo m'hi vaig intentar comparar (vaig començar a tocar la guitarra 7 anys abans que ell, punt per a mi), vaig intentar copiar la seva tècnica i fins i tot algun solo (1000 punts per ell). Però finalment vaig triar el camí més fàcil: saber reconèixer que més valia escoltar les virtuts dels bons músics que insistir en els meus defectes d'intèrpret i, així, poder gaudir escoltant cada solo de l'increïble, i normal, Wes Montgomery.

Fonts:

- Gioia, Ted. Historia del jazz. Turner Noema, 1997

- Marshall, Wolf. The best of Wes Montgomery, 2001.