Joana d'Arc. Segona part: l'any de la donzella d'Orléans

dimecres, de juliol 05, 2017


A la primera part d'aquesta Cort d'Apel·lació vam situar el personatge en el seu context històric. Ara ve, òbviament, parlar del personatge en si. Joana d'Arc és un personatge prou famós, almenys a Europa, i qui més qui menys en té una imatge formada. Hi ha hagut, també, films: el més recordat popularment, amb Ingrid Bergman, però el més trascendent fou el film rodat per Carl Theodor Dreyer, en temps del cinema mut. Hi ha hagut també sèries de televisió: una de ben recent, del 1999, produïda al Canadà, amb Lelee Sobiesky com a protagonista, i la participació de grans actors com Peter O'Toole i Shirley MacLaine. Versions novel·lades a col·leccions literàries per al jovent – de to edificant, no cal dir-ho –, i poemes a cabassos. Essent un personatge tan important per la història de França, i també per a la història d'Anglaterra, ha estat objecte de moltes biografies. Segurament els millors biògrafs han estat anglesos: no sense motiu Jorge Luis Borges s'admirava que Anglaterra fos capaç de produir grans biògrafs d'un personatge que al capdavall havia estat la llavor de la seva derrota històrica més gran. I cal dir que els biògrafs anglesos més aviat són favorables a Joana, cosa que els fa encara més admirables.

Hi ha un detall que cal esmentar. Joana és un personatge del segle XV. De fa més de quatre-cents anys. I no es tracta de cap rei, cap gran artista. En condicions normals hauria estat un personatge del qual diríem ‘en sabem ben poc'. Però no és el cas. De Joana en sabem molt – he estat temptat d'escriure aquest ‘molt' en majúscula. Perquè a la fi de la seva existència fou sotmesa a un judici exhaustiu per part d'un tribunal eclesiàstic, i cada detall de la seva vida i del seu periple com a líder guerrera fou sotmesa a un escrutini detallat. Les actes del judici s'han conservat. Podríem detallar exhaustivament cada dia, cada fase del seu periple. En aquesta Cort no podem anar tan lluny.

Joana és important en la història de França per dos fets bàsics. En primer lloc, per l'any de la seva vida que va dedicar a lluitar pel bàndol Armagnac, fidel al Delfí i – segons ells – rei legítim, Carles, futur Carles VII. Una lluita que fou el detonant del començament del predomini del bàndol francès en la Guerra dels Cent Anys. Però en segon lloc, i potser el més important, Joana és important per la seva mort, que la va convertir en un símbol per al seu país, França. Aquesta Cort d'Apel·lació parlarà de la primera: la seva vida com a líder guerrera. La segona part del personatge, la seva mort, a parer meu més important que la seva vida, serà objecte de la propera.


U. Alguns malentesos

Malgrat que en sabem tant, la història va per una banda, i la llegenda popular per una altra. I és en aquest àmbit – la llegenda – on alguns dels detalls han estat tergiversats de manera més o menys deliberada. Altres vegades cal parlar, senzillament, d'inexactituds.

Per exemple: Joana d'Arc apareix sempre com una noia de gran bellesa. A les representacions pictòriques o escultòriques, la ‘Pucelle' – nom que se li va donar en vida – apareix força idealitzada, amb un rostre femení delicat i, és clar, proporcions adequades a aquell rostre. Però de fet no tenim cap dada que ho corrobori; ningú d'aquell segle no esmenta la seva bellesa, i tenint en compte que aquest és un detall que a totes les èpoques – però sobretot aquella – ha explicat bona part de l'èxit social d'una dona, esperaríem que algun dels testimonis l'esmentés. Recordem a més que fou condemnada a la foguera per bruixeria, i un rostre formós hauria estat utilitzat fàcilment com una prova de relacions diabòliques. N'hi ha prou de recordar els seus orígens per fer-nos una idea probable del seu aspecte. Joana era una pagesa. Arreu això ha implicat, per pura necessitat, un cos robust, endurit per l'esforç físic, però a la fi de l'Edat Mitjana encara ho devia implicar més que no pas avui dia. Entre una pagesa endurida i una fina dama de la Cort, la diferència era enorme. No cal dir a quina de les dues Joana es devia assemblar més.



Una de les molt escasses imatges aproximadament contemporànies que tenim de Joana d'Arc. Impossible de saber si té algun valor documental com a retrat.

Un altre exemple seria la seva visió com a cap suprem de l'exèrcit francès, durant l'any que va estar activa. No és exacte. Joana mai no va fer de general, almenys no pas nominalment. Anava envoltada de capitans experts, alguns dels quals – això sí – li van demostrar una devoció a prova de foc. Joana era més aviat un estendard que en moments difícils cridava als seus que no defallissin, i la seva presència al camp de batalla devia ser per als soldats francesos un esperó per no quedar enrere. La ‘Pucelle' cavalcant cap endavant amb el seu estendard devia ser no sols un repte per als soldats anglesos i borgonyons que tenia davant, sinó també per als soldats francesos que liderava: qui tenia vergonya de quedar enrere quan una simple noieta es llançava a l'atac? Però de general en cap, res. Cosa que no vol dir que fos un personatge amb prou carisma per imposar decisions, com veurem.

Finalment, hi ha la visió que ha quedat a nivell popular, fora de França, d'una líder que a la fi de les seves campanyes havia recuperat França per al seu rei legítim, i que havia deixat la guerra pràcticament enllestida. També és inexacte. El primer fet a recordar és que les campanyes de Joana d'Arc van durar tot just un any. A la fi d'aquestes campanyes, el mapa de França – concretament la distribució de l'àrea sota control del rei-nen anglès, i l'àrea sota el control del Delfí, ara ja rei Carles VII – havia variat, però no pas d'una manera dramàtica: els anglo-borgonyons controlaven una part substancial de l'actual França. Per tant les campanyes de Joana d'Arc no van ser tan decisives per al desenllaç de la guerra com sovint es creu. El fet, però, és que per al desenvolupament de la Guerra dels Cent Anys hi ha un abans i un després de Joana d'Arc. En què va consistir exactament aquest punt d'inflexió, s'explica a partir de la història dels fets, nua i sense guarniments innecessaris. Bé que alguna hipòtesi haurem de fer en algun moment, com és lògic.


Lelee Sobiesky, copm a Joana d'Arc. Sèrie de televisió de 1999. Per raons comercials sempre s'ha buscat una jove atractiva per a aquest paper; però de fet cap testimoni no esmenta la bellesa com un dels atributs de 'La Pucelle'. La seva imatge real devia ser força més ruda -- cal recordar que era una senzilla pagesa de Domrémy.



DOS. Una pagesa a Chinon

Carles, Delfí de França, futur Carles VII (però de moment, Delfí i prou) es trobava en una posició ben galdosa, entre ridícula i miserable. En teoria era l'hereu de la corona francesa; però la reina mare, Isabel de Baviera, s'havia preocupat prou de declarar-lo fill bastard, i per tant fora de qualsevol dret a la corona de França. Pel tractat de Troyes (1420), el príncep hereu era un nen d'aleshores set anys, el príncep Enric d'Anglaterra, fill d'Enric V d'Anglaterra (ja mort) i Caterina de Valois, filla del difunt rei de França Carles VI – i per tant nebot carnal del Delfí. Aquest nen, ja rei d'Anglaterra degut a la mort del seu pare Enric V, s'hauria de coronar algun dia com a rei de França, fet que uniria França i Anglaterra sota una corona única. La seva curta edat feia impensable una coronació; però això podia esperar. Ben mirat, la ciutat de Reims, on els reis francesos havien estat coronats des de feia segles, es trobava dins el territori sota control de l'aliança anglo-borgonyona. Cap problema, doncs.

Amén del fet que el Delfí, Carles, no feia por a ningú. Al tractat de Troyes, la seva mare Isabel de Baviera l'havia tractat en termes increïblement despectius:

‘Consideré les horribles et énormes crimes et débits perpétrés audit royaume de France par Charles, soi-disant dauphin viennois...'

La seva mare no era l'única que es divertia amb insults i ofenses. Era un subjecte de poc caràcter, dòcil, en absolut la mena d'home que hauria calgut per fer front a una situació com aquella. Estava establert a Chinon, en lloc segur, certament; però la seva economia era ben pobre, devia diners als sastres, sabaters i criats diversos. I malgrat tot mantenia una cort considerable. La racionalitat en la despesa no era una virtut dels reis o prínceps de l'època; bé que també cal tenir en compte que la imatge era essencial: un Delfí no podia donar una imatge de pobre captaire, perquè tard o d'hora hauria de demanar diners, i ningú no fa préstecs als captaires.



Carles, Delfí de Franá, i futur rei Carles VII. Els diversos retrats que en tenim difereixen en alguns detalls, però en tots apareix el nas llarg i un aire abúlic.


El 9 de març de 1429, una tal Joana d'Arc és rebuda pel Delfí, al seu palau de Chinon. Ningú important; una pastora d'un logarret anomenat Domrémy, que a més venia vestida de xicotot, no pas com una donzella. En condicions normals ni hauria pogut passar la porta. Però aquesta tal Joana venia recomanada per Roger de Baudricourt, comandant de la guarnició de Vaucouleurs, prop de Domrémy, que li havia proporcionat una escorta armada per travessar territori dominat per l'aliança anglo-borgonyona. La història tradicional diu que el Delfí va aprofitar una recepció amb tota la cort per rebre Joana. Ell es va canviar de vestit; el joc era veure si ella seria capaç de reconèixe'l enmig d'aquella munió de gentilhomes elegants, tocats i posats. Ella el va reconèixer de seguida, i se li va dirigir sense traves:

‘Gentil Dauphin, j'ai nom Jehanne la Pucelle'.

No cal dir que tota la cort – Delfí inclòs – va quedar estupefacta. Després, el Delfí i la Pucelle van tenir una entrevista en privat, a les cambres privades reials. D'allà, el Delfí en va sortir trasbalsat, i mig convençut que Joana era realment una enviada de Déu.

Historiadors recents han dubtat d'aquesta versió, i l'han considerada, bàsicament, llegenda. Altres la veuen perfectament documentada. En tot cas, és un fet secundari. L'important és l'entrevista entre els dos (Delfí i Joana), perquè és allò que va tenir conseqüències. Una pregunta òbvia és, no cal dir-ho, què li va dir Joana al Delfí. És molt possible que el convencés que el seu naixement era perfectament legítim, que no era fill bastard, i per tant era per dret l'hereu de la corona de França. No era una afirmació qualsevol, i que la mateixa mare del Delfí s'entestés a declarar-lo bastard ens dóna una idea de la seva rellevància. Joana la va convèncer del fet essencial: s'havia de coronar a Reims com a rei de França. Feia segles que els reis francesos es coronaven a Reims. El pretendent anglès era tot just un nen petit, i no havia estat coronat. França, en aquell moment, era alguna cosa més que un país devastat per les ràtzies de l'aliança anglo-borgonyona, amb l'economia destruïda i el comerç arruïnat: era un reialme sense rei. El Delfí s'havia de coronar com a Carles VII, com fos. Aquest acte marcaria un abans i un després en aquesta fase de la guerra, sobretot en la batalla de la legitimitat davant Déu, un detall que avui ens deixa indiferents però que al segle XV era crucial.

Coronar Carles com a rei Carles VII, a Reims, seria la gran obsessió d'aquesta primera fase de la vida pública de Joana. El problema, però, era obvi: que Reims era dins la zona de França controlada per l'aliança anglo-borgonyona. Per coronar el Delfí a Reims, calia conquerir Reims. I per tant, totes les ciutats del camí que duia fins a Reims.


TRES. Guerra de religió

La clau de volta de Joana, que la feia creïble però alhora problemàtica, era la seva inspiració. Havia rebut el missatge des del Cel. Concretament, de Santa Caterina, Santa Margarida i Sant Miquel. Aquestes veus – segons ella mateixa va explicar, una vegada i una altra – l'havien cridat dos anys enrere, amb el mandat imperatiu d'alliberar França dels anglesos. Aquest mandat li donava una seguretat i una convicció absolutes.


Les visions de Joana d'Arc. Quadre modern (segle XIX) de Jules Bastien-Lepage; interessant barreja de romanticisme (la figura dels sants apareguts) i realisme (la figura de Joana, molt poc idealitzada, sembla haver estat feta a partir d'un model real). De fet el pintor consta com a 'naturalista' o 'realista' als manuals.

Al llarg de la història han aparegut personatges que, per alguna raó, impressionaven la gent que tenien al voltant. Jesús, Mahoma, Ricard Cor de Lleó, Jaume I el Conqueridor, Lluís XIV, Rasputín, Lenin, Hitler, Joana d'Arc... No parlo de la profunditat de les seves idees; parlo de la presència del subjecte. Sovint, una de les raons que han fet que una persona fos impressionant per als altres és la barreja de convicció i senzillesa amb què aquesta persona exposa el seu pensament. Joana complia aquestes condicions. Joana, com a personatge real, no és comprensible si no admetem que en ella hi devia haver alguna cosa que impressionava els altres. Que hagués aconseguit una escorta del senyor de Baudricourt, i que entre els seus acompanyants ja hi hagués un parell de cavallers fidels, devia voler dir alguna cosa. Quan parlava amb el Delfí, amb els capellans que l'havien examinada, amb els cavallers que la posaven a prova, deixava atònits els seus interlocutors.

Queda, finalment, la qüestió de ‘les veus' que li parlaven. Bertrand Russell ho tenia ben clar: esquizofrènia. Però Russell no era psiquiatre, i els psiquiatres experts que s'han dedicat al tema, referit a Joana, no ho veuen gens clar (articles diversos, en revistes especialitzades). Sembla més senzill admetre que Joana pertanyia a una categoria de persones que tenen la inspiració en forma de ràfegues intenses, que el cervell articula en frases coherents, i que són identificades com ‘la veu'. Hitler sovint esmentava que dubtava molt, però que quan sentia dintre seu ‘la veu' que li deia què calia fer, llavors s'esvaïen els seus dubtes, i actuava. Einstein parlava sovint d'una 'veu interior' que li deia que la seva visió de les coses era la correcta, i la mantenia fins i tot quan el desenvolupament de la física al seu voltant no seguia aquella direcció – com vam explicar en una Cort d'Apel·lació, fa alguns anys. En una època dominada per la ciència, i amb la figura de Freud pel mig, no és difícil parlar de l'estructura complexa de la ment humana. Però Joana pertany al segle XV, i en aquella època hauria estat ben normal parlar de Déu com a origen d'aquella veu.

La condició messiànica de Joana devia ser part de la clau de volta: aleshores circulava per França la profecia que, de la mateixa manera que el país havia estat venut per una dona gran i pecadora – Isabel de Baviera – el país seria salvat per una jove donzella, una veritable representant de Déu. Sens dubte, una inspiració d'aquesta mena podia ser – i mai tan ben dit – providencial, si del que es tractava era d'inspirar unes tropes amb la moral molt tocada: només cal recordar que els exèrcits anglesos havien apallissat i destruït tots els exèrcits francesos que se'ls havien enfrontat. El problema era que basar el lideratge en algú que deia parlar en nom de Déu – ni que fos amb la intermediació d'alguns sants – convertia la guerra entre França i Anglaterra en una guerra de religió. I això era molt perillós. Si el Papat s'hi barrejava i es prenia seriosament que el Cel estava de part d'un dels dos contendents, per a l'altra part seria dramàtic: una excomunió era possible, fins i tot. Per tant, assegurar que un suposat enviat de Déu complia els estàndards, per entendre'ns, era essencial. Joana fou sotmesa a tota mena d'exàmens. El primer – i potser sorprenent als nostres ulls – era comprovar que, realment, es tractava d'una noia. Recordem que havia arribat a Chinon vestida de xicot. Per una noia, travessar de nit terreny hostil, exposant-se a ser capturada i patir tota mena de vexacions, disfressar-se de noi era una precaució elemental, i sembla que de fet li fou suggerida pels mateixos components de la seva escorta. També, òbviament, perquè amb el vestit femení de l'epoca no hi havia manera de fer cavalcades llargues. Després, el vestit de noi serà un dels arguments utilitzats pels seus acusadors. Però no avancem esdeveniments.

A Chinon, un cop obtinguda la confiança del Delfí, Joana va insistir immediatament a formar un cos armat que anés a ajudar Orléans. Però no era tan senzill. El Delfí potser havia quedat impressionat per Joana, però era prou prudent per no jugar-se el tot pel tot amb La Pucelle. Joana fou enviada a Poitiers, per ser sotmesa a una ronda d'exàmens per part de teòlegs i frares, i el mateix arquebisbe de Reims com a cap dels avaluadors, cosa que dóna idea de la importància d'aquell examen. El delfí en persona es va traslladar també a Poitiers, per no perdre's res de l'espectacle. A les preguntes dels seus avaluadors, Joana responia de manera senzilla i decidida. De vegades amb audàcia. A la fi, Joana va perdre la paciència: Orléans estava assetjada, ajudar la ciutat era la seva obsessió, i allà estaven perdent el temps amb xerrameca. Guillaume Aymerie li va etzibar: ‘Dius que les teves veus et diuen que Déu vol alliberar França de les seves actuals calamitats. Ara: si Ell la vol alliberar, no li cal pas un exèrcit!'. La resposta de Joana és una obvietat:

‘En nom Dieu! Les gens d'armes batailleront et Dieu donnera victoire!'

Una manera de dir la màxima ‘ajuda't, i Déu t'ajudarà'. I Déu no ajudaria aquells que es limiten a gratar-se la panxa, òbviament.

Coneixem el decurs dels interrogatoris a través de diversos testimonis, sobretot del frare Seguin, professor de teologia a Poitiers. Allò que s'ha perdut – o, més probablement, fou destruït a posta, com veurem – és el llibre de les actes oficials de les sessions, que recollirien les deliberacions i la justificació teològica de la conclusió a la qual es va arribar:

‘Decidim que, davant la necessitat imminent i el perill [que corre] Orléans, el rei por permetre que la noia l'ajudi, i la pot enviar a Orléans'

Però ni així. Joana fou enviada a Tours i a Blois. A Chinon ja havien determinat que era una noia. Ara, a Tours, la reina de Sicília – sogra del Delfí – es va encarregar de verificar que era verge: un detall essencial, puix que la mentalitat de l'època deia que el dimoni no podia corrompre una noia verge. Joana devia estar exasperada per tot plegat, oi més perquè no paraven de rebre missatgers d'Orléans que suplicaven ajut immediat. Els obstacles es van anar esvanint, però, i a la fi es va decidir que no es podia perdre més temps: es va organitzar un cos d'exèrcit, i que Joana els acompanyaria. No és cert que el delfí la posés al comandament, però no hi tindria un paper irrellevant, si tenim en compte el sèquit que se li va concedir: dos patges, el cavaller Jean d'Aulon, dos heralds, dos criats... i un frare confessor per a ella sola, Jean Paquerel. També, per ordre del delfí, la van equipar totalment per a la batalla: armadura de cos sencer, cavall, i un estendard. Al llarg de les batalles que seguirien, l'estendard seria la seva arma principal: per damunt de tot, ella seria la portadora de l'estendard que guiaria els guerrers francesos a la batalla.



Setge d'Orléans. Miniatura de l'època.

QUATRE. Orléans

I a la fi es va fer història. L'exèrcit francès, sota el seu comandament espiritual – i en algun moment, ‘de facto' – va desfer el setge d'Orléans, i va fer fugir l'exèrcit anglès. No podem fer aquí un relat detallat dels fets de la batalla, que fou realment salvatge. Però hi ha punts que cal esmentar.

El primer, que el setge d'Orléans és un exemple de les limitacions de l'ocupació anglesa. Per molt que l'exèrcit anglès tingués ara una aliança sòlida i poderosa amb un dels bàndols – el borgonyó – seguia ben present el problema essencial, que ja vam esmentar a l'anterior Cort d'Apel·lació: l'exèrcit anglès no tenia la capacitat real d'ocupar el territori. Així, Orléans mai no va arribar a ser encerclada del tot. Quedava una zona extensa del perímetre lliure de l'abast directe de l'artilleria i les tropes angleses; i per aquesta zona la ciutat podia rebre subministraments. Cert que els combois havien d'esquivar patrulles angleses, anar ben protegits amb soldats i córrer cert risc; però el fet és que la ciutat anava rebent bestiar, blat, municions, i malgrat que la seva situació era la d'una ciutat assetjada, mai no va arribar a estar en una situació tan desesperada que la rendició es plantegés seriosament. Sense anar més lluny, el comboi que acompanyava Joana va poder entrar a la ciutat – no pas com si res: hi va haver risc, i hi va haver força aventura, però el fet és que va poder entrar.

El segon punt seria la situació dels dos bàndols, que pot explicar en part el resultat de la batalla. Al bàndol anglès no hi havia massa entusiasme. El seu primer líder, lord Salisbury, havia mort d'una canonada, i el seu segon, duc de Bedford, no veia gens clar el setge. Els seus correus a Londres eren clars a dir que el setge havia estat un error, i no es podria mantenir si no arribava diner abundant. Arran d'una discussió amb el duc de Borgonya, aquest havia marxat del setge (enduent-se els seus soldats, és clar), i de fet les desercions en el bàndol anglès eren constants. Pel que fa al bàndol francès – més exactament, el bàndol Armagnac, o bàndol legitimista si voleu – la situació era de calma tensa. La guarnició d'Orléans era d'uns tres mil soldats: amb els reforços aportats per Joana, potser cinc mil, sis mil a tot estirar. N'hi podríem afegir uns cinc mil més amb els ciutadans aptes per al servei; però cal parar atenció al fet que a l'època bona part dels combats es resolien en una melée en la qual la vàlua individual de cada soldat era crucial, i on els soldats professionals i experimentats – com ho eren els anglesos – tenien un avantatge obvi. Al moment de la intervenció de Joana el setge es trobava en un punt mort: cap dels dos bàndols no podia donar el cop definitiu.

Tercer punt, i no pas menor: el mèrit francès cal atribuir-lo en gran part a Jean de Dunois, conegut com ‘el Bastard d'Orléans', cosí carnal del delfí, i comandant en cap de la guarnició d'Orléans. Joana no coneixia Orléans, no tenia informació exacta sobre riur, ponts, camins, fortificacions: confiava cegament en la intervenció divina – cosa perfectament compatible amb la seva visió clara que tard o d'hora caldria recórrer a les bufetades. Els plans d'acció eren decidits en comitè entre el Bastard i els seus capitans, amb la intervenció de Joana, que de vegades exasperava els presents perquè no tenia cap experiència al camp de batalla i s'atrevia a dur-los la contrària. Però el Bastard va aprendre a gestionar aquestes crisis sense perdre aliats ni combatents, que prou falta els feien. Per altra banda, el Bastard estava fascinat per la personalitat de Joana; creia sincerament que tindria un paper molt important en els esdeveniments que vindrien, i de fet en aquest punt la va encertar.

Per molt que Joana no tingués encara experiència militar – en tindria aviat, no cal dir-ho –, a l'hora de la batalla devia ser impressionant la visió de La Pucelle damunt un cavall blanc, amb una armadura lluent, duent ben alt un estendard amb els mots ‘Jhesus Maria', convençuda que Déu era de la seva banda, i transmetent aquesta convicció a unes tropes que semblaven il·luminades en veure-la. Certament que en la seva imatge hi havia bona part d'escenografia i teatralitat, però era una imatge que ella mateixa creava: ella mateixa havia dissenyat l'estendard, per exemple, i havia triat les armes que duria. El fet essencial és que va funcionar. L'exèrcit anglès, expert en la batalla a camp obert – com havien demostrat a Azincourt! – no païa tan bé el treball pacient i metòdic d'un setge llarg a una gran ciutat, que havia acabat exasperant els seus mateixos soldats. De tota manera, el bagatge de les seves victòries aclaparadores sobre els francesos els havia de donar una confiança cabal en la seva superioritat. Però de sobte els anglesos es trobaven amb uns soldats francesos que, per alguna raó ignota, no s'aterrien davant el crit de guerra anglès – ‘Hurra!' –, i que semblaven tan segurs de la seva victòria final com ells mateixos, o més. La lectura atenta dels fets de la batalla – massa llarga i complexa per a aquesta Cort d'Apel·lació, ho sento – suggereix un crescendo en la fúria dels soldats francesos a mesura que prenien consciència que els anglesos no eren invencibles.

El resultat final fou la derrota completa de l'exèrcit anglès, que va fugir d'Orléans deixant enrere un nombre de baixes aterridor, al qual no estaven gens acostumats. Cap a la fi de la batalla la situació dels soldats anglesos era de veritable pànic; un salvi's qui pugui que els devia marcar profundament. Havien estat derrotats malgrat que comptaven entre els seus capitans amb lord John Talbot, potser el més gran dels cabdills militars anglesos durant tota la Guerra dels cent Anys, fins al punt que era conegut pels francesos com "l'Aquil·les anglès", i era de fet l'únic militar anglès del qual Joana coneixia el nom. Orléans fou la primera gran derrota de John Talbot. L'impacte psicològic fou absolut. 


CINC. Una setmana de glòria

L'exèrcit anglès d'Orléans havia fugit, però encara era temible, i es mantenia dempeus. Suffolk, el seu cap suprem, va decidir dividir aquesta força en dos cossos: ell es va quedar amb una part – uns set-cents homes – per anar cap a Jargeau, mentre la resta va ser confiada a John Talbot, que va optar per anar a Meung i Beaugemy.

Joana, mentrestant, havia tornat a Tours, on s'estava el Delfí, per informar-lo personalment de la victòria a Orléans. L'eufòria fou general. Però, i ara què? Joana tenia clar que calia aprofitar el moment d'eufòria de les tropes franceses, i assaltar les ciutats del Loire en mans dels anglesos – Jargeau, Meung i Beaugemy, precisament –, a fi de deixar via lliure cap a Reims, on Carles havia de ser coronat. Però aquí el Delfí va començar de debò a mostrar el seu tarannà dubitatiu i irresolut. Cal tenir en compte que havien rebut notícies que un nou exèrcit anglès, sota el comandament del general Fastolf, estava en camí. Però Joana aportava tota la decisió que calia. A la fi se li va concedir un exèrcit ben equipat per als setges – recordem que ara es tractava d'assaltar ciutats – sota el comandament del duc d'Alençon, un militar molt preparat i competent. Entre Alençon i Joana la sintonia fou prou bona per assegurar l'èxit de la campanya. El nou exèrcit va tornar a Orléans; allà se'ls va unir Jean de Dunois, que s'hi havia quedat, puix que era el cap de la guarnició de la ciutat: la força combinada devia ser molt considerable, d'uns vuit mil homes, eufòrics i ben equipats. Amb aquesta força van enfilar el camí de Jargeau, on Suffolk havia buscat refugi.

La presa de Jargeau fou espectacular. Joana va comminar Suffolk a rendir-se, però en uns termes que cap militar no podia acceptar:

‘Rendiu la ciutat al rei del Cel, i al rei Carles, i marxeu. Si no, us passarà el pitjor.'

Potser Joana no mesurava prou bé les paraules; el fet és que aquesta manera de presentar les exigències va fer que per als militars anglesos la seva identificació amb una bruixa anés guanyant terreny. Dunois va mirar de parlamentar amb Suffolk en termes més diguem-ne estàndard, de cavaller a cavaller. Però no van arribar enlloc. Llavors Joana va imposar el seu punt de vista: l'assalt havia de començar. En aquest assalt l'artilleria es va utilitzar a un nivell fins aleshores inèdit a la guerra; de fet consta que una de les grans torres es va esfondrar després de tot just tres canonades ben dirigides, cosa que dóna idea de la potència del material que es va utilitzar. Després del foc d'artilleria, i la caiguda de la muralla, la infanteria va carregar furiosament. La batalla fou molt violenta, i Joana hi va participar personalment, cosa que devia enardir els seus homes fins a extrems que devien deixar atònits els soldats anglesos. Suffolk fou fet presoner. L'anècdota és que va quedar aïllat al pont: no tenia escapatòria. Al soldat francès que li exigia la seva rendició Suffolk li va preguntar si tenia el rang de cavaller; el soldat li va respondre que no. Suffolk li va demanar que li permetés armar-lo cavaller en aquell precís moment: el soldat hi va accedir, i Suffolk li va posar l'espasa plana a les espatlles – ritual que tots hem vist en alguna pel·lícula –. Un cop el soldat francès fou enaltit a cavaller, Suffolk es va rendir dòcilment. El seu codi, absolutament medieval, feia que li fos insuportable rendir-se a algú que ‘només' era una persona sense rang, un soldat ras. Fou l'anècdota poètica de la captura de Jargeau. La dramàtica fou que tota la guarnició anglesa va ser executada. Llevat dels nobles, és clar, pels quals sempre es podia demanar un rescat...

Quedaven Meung i Beaugemy. La marxa cap a Meung fou ràpida. Els francesos van capturar el pont, però no van assaltar la ciutat: potser perquè un setge hauria estat molt difícil degut a l'abundància de zones pantanoses al voltant de la ciutat. Beaugemy, en canvi, fou sotmesa ben aviat a un intens foc d'artilleria. L'exèrcit anglès va comprendre que no podria resistir l'assalt, i els seus caps, Matthew Gough i Richard Gethin, van pactar amb Alençon la seva sortida de la ciutat, amb armes i bagatges. Si haguessin sabut que l'exèrcit de Fastolf era en aquell moment a tres dies de camí, i que corria a ajudar-los, potser haurien mirat de resistir. Qui sap.

Talbot, però, no formava part d'aquestes tropes. On era? Dos dies abans d'aquest assalt havia sortit de la ciutat amb una petita força – uns tres-cents homes, dels quals dos-cents eren arquers – justament per anar a buscar l'exèrcit de Fastolf. Fastolf i Talbot es van reunir, per fi, el 16 de juny. Sembla que per Talbot no fou una sorpresa agradable: certament Fastolf havia reunit un exèrcit, però Talbot es va adonar de seguida que, mentre els seus homes eren experimentats i professionals, l'exèrcit de Fastolf era un guirigall de gent reunida a corre-cuita, poc entrenada, gens experta en què vol dir ser en un camp de batalla. Quan Talbot va saber que Jargeau i Beaugemy havien caigut, quedava la qüestió de què fer. Els dos exèrcits, anglès i francès, van passar dies vigilant-se, evitant-se, sense decidir-se a la batalla. A la fi, la topada es va produir a Patay. La batalla fou de consideració, i la victòria fou de nou per al bàndol francès. Van arrassar, literalment. Sembla que aquesta vegada Joana va participar poc al combat. Tant Fastolf com Talbot van caure presoners: dues victòries a afegir.



Una de les molt escasses imatges que tenim de Lord John Talbot, un dels més grans generals anglesos de la Guerra dels Cent Anys, que fou fet presoner a la batalla de Patay. . No és possible de dir si té algun valor documental com a retrat.

La victòria d'Orléans i la caiguda de Talbot i Fastolf van ser fulminants: tot plegat, dues setmanes. Era lògic que entre les tropes franceses l'eufòria fos exacerbada. L'impacte de la captura de Talbot, sobretot, fou immens, i no només a França. Per a l'exèrcit anglès fou considerada immediatament una pèrdua crucial; fins al punt que gairebé immediatament a Anglaterra es va començar a fer una recollida de diners per pagar-ne el seu possible rescat. Talbot, en tot cas, era prou gran militar per prendre's les coses amb cert distanciament. Quan el duc d'Alençon va voler fer un acudit sobre el seu empresonament, Talbot li va respondre senzillament que ‘és la fortuna canviant de la guerra'. Cosa que degué afectar d'Alençon, puix que ell mateix havia estat fet presoner a la batalla de Verneuil, i havia estat alliberat pels anglesos poc abans.


SIS. De sobte, el no res

Un cop esbandit tot el camí cap a Reims, al Delfí se li acabaven les excuses per no anar a Reims i coronar-se rei. Amb tota la pompa imaginable, amb tot el seguici imaginable – inclosa Joana d'Arc – el Delfí va fer via cap a Reims, on el 17 de juliol de 1429 fou coronat rei, amb el nom de Carles VII. La coronació fou impressionant, com calia esperar de l'entronització d'un nou rei d'una de les monarquies més poderosos d'Europa. Joana, amb l'armadura, era ben a prop del rei agenollat que rebia la corona de mans de l'arquebisbe; mantenia vertical el seu estendard, que havia estat inspiració per als soldats francesos victoriosos. Teatralitat, pompa, apel·lació contínua a la divinitat: tres ingredients que arreu d'Europa han fet funcionar les monarquies i que, cal recalcar-ho, només al segle XX han començat a defallir.


Coronació de Carles VII com a rei de França, a la catedral de Reims. És la imatge més famosa que tenim del fet, encara que pel fet de ser molt posterior als fets el seu valor documental és nul. De tota manera l'espectacle no devia ser massa diferent.

Fou el moment d'esplendor màxim de Joana.

El que després va seguir fou menys brillant. Cal tenir present que la coronació fou tot just cinc mesos després de la marxa de Joana del seu poble natal, Domrémy, cosa que ens dóna idea del vertigen dels fets. Massa ràpid per a algú com el Delfí – ara, rei Carles VII –, subjecte de caràcter escàs i extremadament dubitatiu. El pas següent hauria estat París. Joana volia marxar cap allà just l'endemà de la coronació: calia aprofitar l'empenta increïble de l'exèrcit francès, i l'estat de desconcert dels anglesos. Però per sorpresa seva, el duc de Borgonya havia enviat a Reims una delegació per parlamentar amb el rei, demanant-li una treva. Una treva té sentit quan dos bàndols estan esgotats, o quan la situació és tan igualada que la lluita es troba en un punt mort. No pas quan un dels bàndols ha aconseguit un avantatge important, encara que sigui temporal. Però Carles va acceptar, ben estúpidament – tots els historiadors estan d'acord en aquesta apreciació. Cosa que va donar als anglo-borgonyons prou temps per enviar dos exèrcits (un d'anglès, un de borgonyó) a reforçar les defenses de París. Joana – i no només ella – estava estupefacta. Semblava que per part del rei no hi hagués massa interès a completar l'obra que havien començat. Per una carta que Joana va enviar aleshores als ciutadans de Reims, sembla que la treva pactada amb el duc de Borgonya era de quinze dies, a la fi dels quals aquest lliuraria París al rei, pacíficament. Tenint en compte la importància de París com a capital de França, no podem entendre com podia el rei haver cregut en aquella promesa. Òbviament Joana no hi confiava, i els fets li van donar la raó.

Els testimonis parlen abastament de la desmoralització de Joana, que aparentment havia perdut el contacte amb les veus dels tres sants que l'havien acompanyada fins aleshores en el seu periple. En algun moment va manifestar les seves ganes de deixar-ho tot i tornar a Domrémy, a tenir cura del bestiar. Allò que un religiós anomenaria la pèrdua de la inspiració celestial, a parer meu no devia ser altra cosa que el xoc provocat per una decepció profunda envers el seu rei. Aquell que ella havia anomenat ‘Gentil Dauphin' de sobte se li presentava com un individu insignificant. Que fos dubitatiu és una cosa; però al llarg de les setmanes que van seguir l'alliberament d'Orléans havia demostrat una barreja d'abúlia i deixadesa que amenaçaven de deixar en no res tots els esforços dels homes d'armes que havien lluitat per ell.


SET. Un rei imbècil?

A la fi, Joana i tots els cavallers que l'envoltaven van sortir de Reims. La impressió que havien causat les victòries de Joana feia que moltes ciutats del voltant li obrissin les portes i aclamessin Carles com a rei. Joana i Alençon van marxar cap a Saint-Denis, que aleshores era la ciutat més propera a París i un lloc excel·lent per estudiar els voltants de la ciutat de cara a un probable futur assalt. Però el rei, enfadat, els va deixar plantats i va marxar cap a Senlis, amb el gruix de l'exèrcit. De nou, Joana i Alençon van quedar estupefactes. Alençon va cavalcar deu dies – anades i tornades, de Saint-Denis a Senlis – per convèncer el rei que es tornés a reunir amb ells a Saint-Denis. Cosa que va fer, però després d'haver establert per la seva banda – i sense comptar per res amb Joana ni Alençon – una nova treva amb el duc de Borgonya, que incloïa una clàusula increïble: les tropes del rei Carles VII podien assaltar París per prendre-la als anglesos, però el duc de Borgonya quedava autoritzat a reforçar l'exèrcit anglès amb tropes de Borgonya. No cal dir que aquesta clàusula fou un nou motiu per deixar atònits Joana, Alençon, i tots els altres cabdills d'aquell cos expedicionari.

Encara avui els investigadors, malgrat els quatre-cents anys de perspectiva, no poden acabar d'entendre el comportament del rei. Volia ser rei, o li era ben igual? Era un traïdor, o un ximple rematat?

A la fi es va intentar l'assalt de París. Lògicament, el duc de Borgonya no va fer cas del seu pacte anterior amb Carles, i no va lliurar la ciutat pacíficament, com havia promès. Però després de tants de dies, amb els reforços anglesos i borgonyons rebuts, l'assalt era molt més difícil que no hauria estat abans. Les tropes de Carles, amb Joana pel mig i Alençon al comandament, van engegar dos assalts consecutius, en un dels quals Joana va ser ferida. Però al mig del tercer atac els va arribar l'ordre taxativa del seu rei, Carles VII, d'abandonar l'assalt i retirar-se a Saint-Denis – on ell s'estava, lluny del perill. La mateixa nit, Carles va donar ordre de destruir tot allò que els seus enginyers militars havien construït per a l'assalt: totes les seves posicions a la muralla, torres d'assalt, el pont que havien construït. Una altra ordre increïble. L'assalt a París havia acabat tot just començar.

Carles havia aconseguit el seu objectiu: tornar a casa, a les seves possessions del Loire, on s'estava ben tranquil i còmode. Joana i Alençon es van separar en aquell moment. Joana va acompanyar el seu rei al retir del Loire, com a hoste d'honor. Però tots els testimonis la descriuen com una figura fantasmal, a penes una ombra de la figura enèrgica que havia estat. Potser el fet simbòlic més rellevant és que es va desfer de la seva armadura, que fou dipositada a la catedral de Saint-Denis, davant la imatge de la Verge. Era el seu gest suprem de renúncia a tot.


VUIT. La caiguda

Inacció total durant l'estiu de 1429. El fet que Joana no es rebel·lés és part del seu estat de xoc. Mentre la treva pactada per Carles amb el duc de Borgonya fos vigent, res a fer. Carles no va fer cap preparatiu per quan la treva s'acabés; el bàndol anglo-borgonyó, dirigit per líders molt més competents, òbviament ho va fer. Després de l'estiu, a la fi, hi va haver moviment. Van atacar amb èxit Meung-sur-Yèvre, Saint Pierre-le-Moutier, que van caure. Però a La Charité l'atac va fracassar, fonamentalment per l'època – tardor avançada, amb l'hivern que a prop –, la manca de subministraments, i la manca de fons per pagar els soldats. Aprofitem per esmentar que, mentre que les finances del rei Carles VII eren precàries, el duc de Borgonya era un dels prohoms més rics de tot Occident, si no el més ric de tots. Tenia ben pocs problemes per pagar puntualment les seves tropes.

L'hivern de 1429-1430 fou un altre període d'inacció total, i en aquest període tenim molt poques notícies de Joana. S'estava a la cort de Carles VII, però tot indica que hi era com una figura decorativa que encuriosia les dames i poc més. La informació disponible la retrata en un estat depressiu absolut.

A la fi, es va tornar a l'acció el març de 1430. Joana va deixar el rei a Sully, i a Lagny-sur-Marne es va reunir amb una petita força de combat. Els seus vells companys d'armes – el Bastard, Alençon... – ja no hi eren. Els nous comandaments eren un capità francès anomenat Baretta – nom ben italià –, un escocès anomenat Kennedy, i Ambroise de Loré. De primer la força es va dirigir a Melun: una ciutat que havia estat deu anys en mans angleses, i que el duc de Bedford havia cedit al duc de Borgonya l'octubre de l'any anterior, 1429. En saber que Joana s'acostava, la població es va sublevar espontàniament i va expulsar els soldats borgonyons. Increïble.

Melun és un lloc especial dins la biografia de Joana. Va ser allà on després de molt de temps ‘les veus' li van parlar una altra vegada, segons la seva confessió al procés. I no per inspirar-la de cara a la batalla, sinó per avisar-la que cauria presonera aquella mateixa primavera. Després, les visions es van repetir cada dia, sempre amb l'avís que havia d'acceptar el seu destí. Coneixem aquestes visions només per la confessió de Joana durant el seu judici, i òbviament en podem fer el cas que vulguem. La meva opinió és que és perfectament possible que, vigilant la muralla, en un moment de soledat i reflexió, veiés clar que allò no duraria. Les visions premonitòries són esmentades repetidament a la vida de molts personatges: alguns les racionalitzen, altres no. No ha d'estranyar que una ment del segle XV, profundament creient, identifiqués aquestes visions premonitòries amb un missatge rebut des del Cel. La premonició, d'altra banda, tenia una base sòlida. Joana, el mateix que la majoria dels prohoms del bàndol Armagnac, veia clar que des del moment que el bàndol borgonyó s'havia aliat amb els anglesos el conflicte entre borgonyons i armagnacs només es podia resoldre al camp de batalla. A França hi podia haver una dotzena de ducs, si calia; però només un rei. Des del moment que hi havia un rei coronat – Carles VII – la persistència del bàndol anglo-borgonyó a coronar el seu candidat feia impossible un pacte. El pacte només seria possible quan els borgonyons renunciessin a la seva aliança amb Anglaterra, cosa que evidentment no estaven en posició de fer. I malgrat tot, el seu rei hi pactava. Carles VII sembla, en aquest punt, haver estat poc més que una joguina en mans del duc de Borgonya i el duc de Bedford, personatges molt més intel·ligents. Joana era un obstacle a aquest pacte; cosa que feia que ella fos ben conscient que no només lluitava contra les forces anglo-borgonyones, sinó que en certa manera ara també s'enfrontava al seu propi rei. Un rei que ja havia sabotejat els seus esforços a París. No devia ser difícil suposar que podia tornar-hi. Que s'esdevingués alguna catàstrofe només era qüestió de temps.



Joana d'Arc i els seus cavallers, en una imatge de la sèrie canadenca de 1999. Encara que tots van amb armadura, aquesta no és tan espectacular com al film clàssic amb Ingrid Bergman, i probablement més realista.

De Melun van anar a Lagny. Algun combat amb tropes angleses disperses – amb èxit, per cert. Després, de Lagny cap a Senlis. Però mentrestant va succeir el que tants temien: el 23 d'abril, el petit rei anglès, Enric VI, va desembarcar a Calais envoltat d'un exèrcit nombrós. El motiu: ser coronat rei de França, a Reims. Repetir la jugada de Joana, però per al bàndol contrari. Si aquest exèrcit s'unia a forces borgonyones, seria un adversari formidable.

Per a aquest exèrcit, però, el problema era que encara que París es mantenia en mans aliades – borgonyones –, pel mig hi havia les ciutats de Saint-Denis i, sobretot, Compiègne, que eren en mans de Carles VII. Havien de reconquerir Compiègne per poder arribar a París sense perill per al nen-rei, i també per poder arribar després a Reims – que també s'hauria de reconquerir, però això ja era una altra història. Per al bàndol armagnac, el del rei Carles VII, córrer en ajut de Compiègne era una necessitat crucial.

Joana va arribar a Compiègne el 23 de maig de 1430, de matinada, després d'haver cavalcat tota la nit amb Baretta i un grapat d'homes d'escorta. Devien arribar esgotats, i van reposar durant el matí. Joana va oir missa, i després es va entrevistar amb el governador de la ciutat – un tal Flavy –, a fi de conèixer la situació en detall. Va saber que l'exèrcit anglo-borgonyó, comandat per Baudot de Noyelle, era molt a prop. Però encara que fos perillós, calia sortir a inspeccionar el terreny. Fou aquí on va arribar la perdició de Joana. No entrem en el detall de les escaramusses; ho deixem en el fet que, a la fi de diverses topades amb grups d'anglesos, l'escamot de Joana era a punt de quedar envoltat de tropes enemigues, en una gran inferioritat numèrica, i va optar per tornar a corre-cuita cap a la ciutat. A la muralla, la guarnició de Compiègne tenia ordre d'esperar que hagués entrat el darrer dels homes del grup de Joana, i llavors aixecar immediatament el pont llevadís i baixar de cop la gran porta d'entrada a la ciutat. Veien com arribava el grup de Joana, perseguit pels anglo-borgonyons. Llavors, per fatalitat – o un acte perfectament calculat, no ho sabrem mai –, quan el darrer grup era a punt d'entrar, van aixecar el pont llevadís abans d'hora, deixant fora de la ciutat aquest darrer grup, que quedava totalment a la mercè dels seus perseguidors.

Joana era en aquest grup, juntament amb alguns companys, entre ells el seu germà Pierre. Va comprendre immediatament que estava perduda. En un acte de desesperació va triar morir lluitant, i es va abraonar damunt l'enemic; però els soldats anglo-borgonyons es van adonar de seguida de qui era aquell guerrer minúscul, La Pucelle – per ells, la bruixa –, i que rebrien una gran recompensa si la capturaven viva. I així fou.


NOU. Presonera

Indescriptible l'eufòria que es va apoderar del bàndol anglo-borgonyó com a conseqüència de la captura de Joana. El duc de Borgonya en persona es va dirigir per carta als seus vassalls, exultant per la captura.

Gairebé immediatament van començar les discussions sobre a qui pertanyia la presonera. Un afer rellevant, perquè Joana temia sobretot ser lliurada als anglesos. El soldat que l'havia fet presonera era un arquer al servei del Bastard de Wendonne, vassall de Jean de Luxembourg, que per la seva banda era vassall del duc de Borgonya. Però Jean de Luxembourg estava en aquell moment al servei del rei d'Anglaterra, que tenia el dret de retenir els presoners francesos – inclòs el mateix Carles VII, si algun dia es presentava l'eventualitat que queia presoner. Semblava inevitable per Joana caure en mans dels seus enemics anglesos. Però no va ser així, finalment. Fou lliurada a l'autoritat eclesiàstica, però una de triada curosament pels anglesos. Pierre Cauchon, un prohom de l'església francesa, pro-anglès, bisbe de Beauvais, membre del consell personal d'Enric VI – fet que li reportava uns guanys extres de mil lliures anuals –, s'havia trobat que amb les campanyes militars de Joana va perdre el bisbat de Beauvais, que va passar a formar part del bàndol Armagnac,  i va haver de fugir a Rouen, on va tenir prou temps per covar un odi ferotge contra la persona a qui considerava responsable de la pèrdua d'una part de la seva gran fortuna.

Pierre Cauchon es va presentar al campament de Jean de Luxembourg, i va exigir que Joana li fos lliurada. Duia cartes del duc de Bedford i ordres del mateix rei d'Anglaterra: ni tan sols el duc de Borgonya hauria gosat oposar-s'hi. D'altra banda, duia la promesa d'or anglès en abundància. Un argument de pes per a alguns – Jean de Luxembourg, sense anar més lluny. Des del moment que el rei anglès va nomenar Pierre Cauchon jutge principal del procés contra Joana, la sort de ‘La Pucelle' estava decidida del tot, o gairebé.

Com veurem a la propera Cort d'Apel·lació.




Pere Rovira

Líbano, una eternidad en el alambre (II)

dimecres, de juliol 05, 2017
El mes pasado presentamos brevemente la muy larga y aún más agitada historia del Líbano, un país con menos de 100 años de existencia como tal, pese a las no menos de veinte civilizaciones diferentes que se instalaron en la zona. Como dijimos entonces, tras el fin de la Primera Guerra Mundial el Imperio Otomano fue disuelto y dividido en varios países, en parte buscando cierta homogeneidad étnica y sobre todo repartiéndose entre los vencedores las zonas con petróleo accesible. Un punto complicado del reparto debió ser ese pequeño espacio entre el Mediterráneo y la cordillera llamada desde tiempos inmemoriales “Líbano”. En esta zona la accidentada orografía coincidía con una mezcla íntima de etnias y religiones.

Ahí va el mapa físico del país que decidieron crear…


Cortesía de Sadalmelik

Como puede observarse, la cordillera central divide el país en cuatro áreas claramente diferenciadas:
1) Al oeste, la zona costera, que recuerda a cualquier otro punto del Mediterráneo: temperaturas suaves, mucho sol y ciudades con varios milenios de historia.
2) A medida que se avanza hacia el interior se va ganando altitud rápidamente y el paisaje se vuelve cada vez más húmedo y boscoso gracias al archiconocido efecto Föhn.
3) La parte central de la cordillera, que alcanza 3.000 m de altitud en la cima del monte Qurnat es Sawda (situada a tan solo 30 Km de la costa) el paisaje es de alta montaña e incluye una estación de esquí.
4) Al pasar al otro lado de la cordillera se llega al gran valle del Bekaa, una zona semidesértica que en otros tiempos era uno de los valles más prósperos de la provincia romana de Siria (véase este tremendo templo que erigieron en el camino natural a Damasco).

Para aderezar esta mezcla de paisajes, condiciones naturales y de sus áreas de transición, los sucesivos conquistadores de la zona fueron dejando huellas en forma de etnias: aquí vienen los 18 más importantes, en su mayoría organizados en pueblos, valles o barrios. Aquí va uno de los mejores intentos de hacer un mapa de las etnias en las que se organizan los aproximadamente 5 millones de libaneses que viven en Líbano*:


*”Los libaneses que viven en Líbano” puede parecer una manera muy negligente de expresar un concepto, pero no es casual…se estima que los libaneses (personas con ciudadanía libanesa) fuera del Líbano son entre el doble y el triple de los que se viven en el país…además, actualmente hay que sumar a la población que vive en el país unos dos millones de refugiados sirios y medio millón de refugiados palestinos. Es decir, que un tercio de las personas que viven actualmente en el país son refugiados.

De acuerdo, estamos ante un país muy diverso en cuanto a paisajes y en cuanto a grupos de población, tampoco es algo inédito. Sin embargo, lo que hace único a este país, es la superficie en la cual se mezcla este cóctel: poco más de 10.000 Km2, es decir, equivalente a la media de una provincia española. La densidad de población es de unos 740 habitantes/km2, el doble de la de Bélgica y ocho veces la de España, siendo el segundo país del mundo con mayor densidad de población (solo superado por Bangladesh) si se obvian los micropaíses de menos de 2.000 km2.

El próximo mes terminaremos este monográfico, intentando responder a dos preguntas muy obvias:

- ¿cómo se mantiene la paz entre tantos grupos, tan diversos y apretados, y más cuando los pares de varios de ellos se están peleando en países cercanos?

- ¿cómo se sostiene esta densidad de población tan extrema en un territorio cuya productividad es generalmente baja, y que no dispone de petróleo ni otros recursos naturales relevantes?


El observador


El enlace: mucha gente se pregunta qué pinta un árbol en la bandera de un país cuya superficie forestal es de tan solo del 13%. Bien, ese árbol es el mítico Cedro del Líbano (Cedrus libani), citado en la célebre Epopeya de Gilgamesh y que equipó el palacio del rey Salomón, fue empleado por los faraones egipcios para hacer sus sarcófagos y fue protegido formalmente por el emperador Adriano. Un árbol muy especial que es probablemente el único símbolo que no causa recelo en ningún grupo étnico. Esta especie aparece casi exclusivamente en las zonas más húmedas de la cordillera del Líbano, entre 1.500 y 2.000 m de altitud, aunque está siendo muy considerado, como no podía ser de otra forma, en los numerosos proyectos de repoblación forestal del país.




Punt i seguit (iv)

dimecres, de juliol 05, 2017
El projecte "Punt i seguit" recull fotografies i històries que giren al voltant de la paraula "Punt". De moment hem vist "Punt de partida", "Punt de trobada", "Punt d'inversió", "Punt de sutura", "Punt de connexió", "Punt àlgid", "Punt de fuga", "I punt" i "Punt lacrimal" (veure'ls aquí).

De la mà de Muriel Villanueva hem pogut veure un gir en la vida laboral, un intent de retrobament, crisi d'identitat sexual, una ferida intensa, un amor d'infantesa, una periodista que cobreix una onada de fred, un avi amb alzeheimer, una àvia molt molona i una àvia que no plora mai.

Com si de la cara d'un dau es tracés, tiro i surt el 5... 5 punts més per deleitar els sentits :p



Punt de mira:Regar un plat amb tomàquet per fer passar el gust de la verdura no és pecat. (llegir més...)





Punt de reflexióUn dia em miraràs i em reconeixeràs. (llegir més...)



Punt volatEns engrapem les cuixes i ens endrapem els llavis i sovint mengem un parell de sandvitxos. (llegir més...)




Punt d'inflexióJo remeno entre els meus peus descalços, esventro la platja, li arrenco una bona porció humida (llegir més...)



Punt de no retornNomés fa tres setmanes que coneix la Lídia, una companya de feina que avui l’ha convidada a un concert del seu cantautor favorit (llegir més...)

Conte: Nino en un cotxe

dimecres, de juliol 05, 2017
Ara que el meu darrer llibre, el recull de contes Nines, publicat al març, encara sembla estar en apogeu, comparteixo amb vosaltres un dels contes que vaig acabar descartant per ser-hi inclosos. Li tinc una estima especial, malgrat s'allunya força de la temàtica general del llibre. Aquí el teniu:

NINO EN UN COTXE


El balanceig del cap del nino li recorda el lleu sacseig involutari del cap de la portera de l'edifici on vivia de petit.

La tarda en què se li havia enganxat el paper de la fotocopiadora per enèsima vegada, el Pere havia cridat: Cagumlou hòstia puta quina mala sort! N'estic fins als collons! Si el somni de la meva vida era ser crupier, joder, què foto aquí?

Arroz con cordero y ajetes tiernos

dimecres, de juliol 05, 2017
Con el verano llegan los eventos familiares o con amigos y además de unas estupendas barbacoas, qué mejor que preparar un sabroso plato de arroz???. Éste, es sencillísimo y gracias al cordero y a los ajetes nos quedará un plato suave y exquisito!


Ingredientes (2 personas):

  • 200 gr de arroz bomba
  • 50 gr de carne de cordero
  • 1 manojo de ajetes tiernos
  • Caldo de pollo/carne/verdura
  • 1 zanahoria
  • 1/2 cebolla
  • 4 dientes de ajo
  • Perejil fresco
  • Pimentón dulce
  • Pimienta negra
  • Azafrán en pelo
  • Aceite de oliva 
  • Sal



Elaboración: 

En una sartén o paellera, rehogamos la carne de cordero troceada junto con 3 dientes de ajo. Una vez dorada la sacamos y la reservamos.
En la misma sartén, vamos incorporando las verduras, primero la zanahoria troceada, luego la cebolla y finalmente los ajetes. Una vez que está todo rehogado, incorporamos el arroz y lo salteamos todo junto y vertemos el caldo bien caliente.
Incorporamos la mezcla que habremos machacado en el mortero: 1 diente de ajo, perejil fresco, azafrán en pelo, sal, pimentón dulce... salpimentamos y mezclamos todo bien. 
Cocinamos a fuego medio y cuando el caldo se haya evaporado, ponemos unos minutos a fuego fuerte para conseguir un delicioso socarrat.

Servimos bien caliente y si lo acompañamos con una copita de vino, es un autentico placer!

              
                                                   También podéis seguirme en Limón a la sal, instagram y twitter!!!


¡Feliz julio!

El concert del segle

dimecres, de juliol 05, 2017
Benvinguts al Footprints.

Avui al Footprints hem convidat una selecció dels millors músics del jazz dels anys 50 per tal que facin un concert memorable, un concert que serà recordat com "el concert del segle". Això mateix és el que van fer la "New Jazz Society", una associació d'aficionats del jazz canadenca quan van convidar a Charlie Parker, Dizzy Gillespie, Bud Powell, Charles Mingus i Max Roach al respectable teatre Massey Hall de Toronto. Tots ells eren vells coneguts. Tots ells arribaven d'una manera tortuosa a Toronto. Tots ells van tocar més inspirats que mai aquella nit. Era l'any 1953 i el bebop regnava en el jazz.

Els anys 40 la música jazz estava en procés de canvi. Les grans orquestres de swing estaven quedant cada vegada més a segona línia (exceptuant sempre a Duke Ellington i a Count Basie ) mentre les petites formacions o fins i tot algunes estrelles amb nom propi s'estaven posant de moda. El jazz ja no es tocava en grans sales de concerts, sinó en night clubs del carrer 52 de Nova York, com el Minton's Playhouse;la música ja no es ballava, es païa; ja no es tracta de diversió lleugera, sinó d'una forma d'art culte que t'engrapa i no et deixa indiferent. El swing anava morint, però el jazz continuava i es deia bebop. Els abanderats d'aquest nou estil eren Charlie Parker i Dizzi Gillespie, però ben acompanyats per Thelenious Monk, Kenny Clarke, Art Blackey, Charles Mingus i, una mica més tard, John Coltrane i Miles Davis. Tots ells van constituir la revolució del bop que no era només una revolució musical, sinó també d'estil. El músic de bop compleix amb el prototip d'artista underground, solitari, rebel, problemàtic, viciós, obsessiu, esperpèntic, però deliciós quan es tracta de tocar música.

Resultat d'imatges de 52 street bebop
Carrer 52 de Nova York on es concentren els nightclubs més importants

Escoltant bebop una sensació de llibertat caòtica t'envaeix. La música sembla il·limitada, amb poques normes i un gran ventall de possibilitats sonores. Però no us deixeu enganyar, res és confús, tot té una raó. Les melodies dels temes i la composició perden importància i el pes recau en la interpretació dels solos. Les melodies entren en un desfàs rítmic on el fraseig de botifarres es van enllaçant i, si les intentes verbalitzar, originen del mot “be-bop. Es juga amb riffs senzills, nerviosos i  tortuosos, que es van repetint jugant amb modificacions i cromatismes (aproximació a una nota per semitons o tons consecutius, com en Night in Tunisia). Molt sovint la melodia la porten a l’uníson (o per octaves) la trompeta i el saxo. A nivell harmònic s'inclouen noves alteracions, com l'ús de la 11ª, la 13ª, la 7ª major i la famosa 5ª bemoll (l’interval del dimoni), que amplien una mica més el llenguatge dels acords convencionals (escolteu Dona lee). La secció rítmica també es veu evocada a aquest canvi d'estil ràpid, on el pols ja no cau tan en el temps 2 i 4, sinó que marca els quatre temps i on el piano i la bateria juguen amb polirítmies constants que donen una mobilitat inquietant al fons rítmic. Tot plegat constitueix un llenguatge artístic nou, allunyat d’estils comercial i que demana una aproximació per part de l'espectador.
Resultat d'imatges de dizzi gillespie
Gillespie, pare del Be-Bop.

Cada un dels artistes presents avui al Footprints mereixen un capítol particular a la història del jazz i podríem esplaiar-nos comentant la vida de Charles Mingus, contrabaixista espectacular, productiu i faldiller (val la pena llegir la seva autobiografia) i escoltant, entre d’altres, el Mingus Ah-um; escriure sobre el bipolar pianista Bud Powell, que passà la seva curta vida lluitant entre la creativitat musical i l’autodestrucció personal i que deixà perles com The amazing Bud Powell; o centrar-nos Max Roach, inesgotable bateria que tocà tan en grans orquestres de swing, en petits formats, bebop... i que en destaquem els àlbum We insist! i l’inquietant It’s time, amb orquestra i cor. Però els gran protagonistes d’aquest concert són Dizzi Gillespie i Charlie Parker. Ells són els pares del bebop.

Charlie Parker (1920-1955) va néixer a Kansas, una ciutat clau per entendre l'evolució del jazz als anys 40. No va ser un nen prodigi,  com en altres casos del jazz, sinó que la seva tenacitat i orgull el va portar a ser el músic que coneixem. Després per passar per diverses orquestres del país, Charlie the Bird (diminutiu de Yardbird) va arribar a dalt de la seva carrera quan per fi es va trobar amb Dizzi Gillespie, en una jam improvisada en un pis de Nova York segons diu la llegenda. Gillespie amb el paper elegant, de líder, de bromista; Parker amb el paper més underground, d'artista en lluita amb ell mateix, desconcertant i elitista. Entre els dos van crear revolucionar la música i es van acompanyar un a l'altre amb les seves millors produccions, sense saber ja molt bé què correspon a cadascú.

És inevitable, al parlar de Parker, parlar també de la seva curta i tortuosa vida, molt marcada per les drogues. Caient a un símil fàcil, la vida de Parker es pot entendre com una improvisació més que va oferir davant d'un públic atònit. Equilibrista, presumptuós, perseguidor, accelerat, caòtic, modern, atractiu, atonal, vellutat, deixant-se portar d'una nota a l'altra, el geni de Parker va créixer fins que va decidir que ja no tenia res més a dir i va morir, a l'edat de 34 anys. Parker és material deliciós per crítics i escriptors, que idolatren la figura del geni incomprès i marginal, que troba en les drogues la seva inspiració alhora que destrucció. Però Parker no tocava amb l'heroïna com a musa, sinó que es drogava perquè era un drogoaddicte i que, tot i aquest dimonis que portava a dins, de'n tant en tant també deixava brillar la seva porció d'àngel. Representant el dimonis, tenim la gravació de Lover man gravada el 1946 i on Charlie Parker està begut i destrossat (en cert moment de la gravació se sent com es desequilibra i mig cau) i amb pena dibuixa una melodia esfereïdora. En canvi els àngels es van deixar veure, per exemple, al Massey Hall de Toronto .

Resultat d'imatges de dizzy gillespie and charlie parker
Charlie Parker i Dizzi Gillespie

Tornem a aquella nit a l’entrada del Massey Hall preparats per escoltar el conegut com “el concert del segle”, nom que juga amb el concepte “combat del segle” cada vegada que hi ha el títol de campió del món de boxa en joc. I és que 15 de maig RockyMarciano i Jersey Joe Walcott lluitaven pel títol mundial dels pesos pesats, provocant que només 700 persones ocupessin les 2500 cadires del Massey Hall per escoltar aquest all-star de boppers (els propis músics es van escapar al bar de la cantonada durant la mitja part del concert per anar a veure el combat). Però el panorama empitjorava al mirar a l’escenari. Charlie Parker es va presentar al concert sense saxo, ja que l’havia empenyorat per enèsima vegada i així poder comprar heroïna. Tot el que va trobar a última hora a les botigues de Toronto va ser un saxo de plàstic amb el que va tocar tot el concert. Bud Powell acabava de sortir del sanatori mental de Creedmore amb unes condicions no massa satisfactòries a conseqüència del tractament amb electroxocs i del fet queanava  completament begut. Per si fos poc, Dizzi i Mingus estaven fortament discutits per enfrontaments anteriors. El resultat de tal caos? EL MILLOR CONCERT DEL SEGLE! El grup toca totalment compenetrat; Mingus i Roach, que comencen el concert amb format trio junt amb Powell, estan colossals; els solos de Dizzi són creatius, divertits, exquisits; Bud Powell toca amb gran concentració (tot i que en algun moment se’l sent balbucejant el que intenta ser un melodia); i Parker, com si del rei Mides es tractés, transforma el plàstic del seu saxo en un instrument del metall més noble. 700 afortunats van viure una nit màgica. Nosaltres podem gaudir de la gravació que va fer el mateix Mingus amb un magnetòfon i que ha sigut editada posteriorment.

Des del Footprints hem volgut recordar que una nit de maig, en un temple de la música, les nou muses i cinc Déus del jazz es van trobar, drogats i borratxos, per iniciar una orgia musical i regalar un dels moments estel·lars de l’art.


Per acabar us deixem amb un fragment del genial relat El peseguidor de Julio Cortázar, on narra la vida de Johnny, imatge literària de Charlie Parker, i de la gravació de Lover Man/Amorous.




Fonts:
- Malson, Lucien. Los maestros del jazz. Editorial Alba, 2008.
- Gioia, Ted. Historia del jazz. Turner Noema, 1997
- Tapiz, Jose Francisco. tomajazz.com

Llista Spotify:

 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes