Llençar penals, tot un art, encara que no ho sembli!

Leo Messi, considerat el millor jugador del món de l’actualitat, no és un bon llançador de penals. El seu balanç és molt pobre, i mostra com només ha aconseguit marcar, fins a data d’avui, el 22 % dels llançaments des dels 11 metres en partits oficials. En números rodons un de cada 5 penals. I teòricament, és una acció relativament senzilla, perquè clarament més de la meitat dels llançaments acaben en gol.
En un penal, el xutador és qui porta la iniciativa: si tria bé on llançar la pilota, i ho fa adequadament, és quasi bé gol. En el llançament més clàssic el xutador amaga cap un cantó, intenta enganyar el porter, i li envia la pilota cap a l’altre costat. I és en aquest tipus de xut quan el porter pot recuperar la iniciativa, si és capaç d’aguantar sense llançar-se cap a un costat fins al final de la cursa del xutador, i així generar-li dubtes que li facin modificar la idea inicial d’on col•locar la pilota.


En l'execució clàssica sovint s’opta pel llançament de seguretat: enviar la pilota rasa o a mitja alçada, en xut col•locat, amb l’interior de la cama bona del jugador a la dreta del porter (en cas que el llançador sigui dretà), o bé a l’esquerra (en cas que el llançador sigui esquerrà). És el xut més fàcil, però també quan els porters tenen més probabilitat d’aturar. I llavors, si aturen, generen dubtes al cap del xutador. S’obliga a buscar recursos més complexos al xutador, i és així com comença el calvari de jugadors com Messi, que normalment aposten per un llançament clàssic. Messi va deixar d’optar per l’opció clàssica i buscar-ne altres, per millorar l’efectivitat però no se n’ha sortit, i ha tornat a la clàssica sense millorar registres.
Bons xutadors d’aquesta opció en la història recent del futbol ho són Mendieta, un trota món del futbol, o Donato, que era l'especialista del Súper Dépor dels anys 90.
Amics lectors, però hi ha altres formes de llençar un penal amb encert? Doncs si, i són més efectives que la clàssica, perquè no donen l’oportunitat que el porter pugui portar la iniciativa.
Una opció és buscar un llançament molt fort, que sigui a trencar. És molt difícil que la pari el porter, i l’únic hàndicap per al xutador, és que com que no es tracta d’un xut de precisió, la pilota vagi fora de la porteria. Més o menys és la forma més habitual de xutar de Cristiano Ronaldo, el jugador que millor tira penals avui en dia. En temps pretèrits, Ronald Koeman (amb PSV Eindhoven i Barça) o també Robert Fernàndez, actual secretari tècnic del Barça (amb el València o el Barça) eren grans especialistes en aquest tipus de llançaments.
I una altra opció, que requereix de gran tècnica i preparació en entrenaments, és buscar els angles superiors: un xut alt i col•locat, també fort, que superi el llindar on pot arribar el porter estirant la mà cap amunt. Si està ben llançat, és imparable. Però és molt difícil, i hi ha ben pocs jugadors que optin per aquesta opció. El millor llançador de penals que optava molt sovint per aquesta opció que recorda un servidor és Miguel González del Campo (“Michel”), amb el Reial Madrid.
Al futbol argentí, només una temporada, es va decidir optar perquè quan un partit acabés en empat, llençar una tanda de penals per decidir qui era el guanyador del partit. Doncs bé, l’efectivivat mostrada pels jugadors va superar els registres habituals en temporades anteriors. Una conclusió que es pot treure d’això és que el llançament de penals és pot treballar als entrenaments per millorar-ne la seva efectivitat. Una segona és que Messi no hauria de llençar els penals al Barça, i que Cristiano ho hauria de seguir fent al Madrid!

SECCIÓ FRASES MÍTIQUES DEL MÓN DE L’ESPORT

Arantxa Sánchez Vicario, respecte la candidatura de Madrid als Jocs Olímpics:
“Madrid és una ciudad adecuada para tener unos juegos olímpicos porqué tiene todas las francoestructuras construidas”.
Ja podia dir francoestructuras en comptes de infraestructuras, perquè quasi totes es van construir durant el franquisme.