Tres anys !!

dijous, de març 05, 2009
Benvolguts lectors, aquest mes celebrem el nostre tercer aniversari. Ininterrompudament, cada mes hem editat una revista, o un blog per a tots vosaltres i, per a tots nosaltres. Ho celebrem amb l'alegria de saber que cada vegada som més. Cada vegada hi ha més criTerians i amb la vostra ajuda assolirem l'objectiu de ser ENCARA més !!

Ho celebrarem com cal ! Ja us informarem dels actes que durem a terme. Hi estareu tots convidats !!

Si tens ganes de ser un dels nostres redactors, fes-nos-ho saber !!

Continuem, mentrestant, amb l'article 15 de la declaració dels drets humans:

Article 15

  1. Tota persona té dret a una nacionalitat.
  2. Ningú no serà privat arbitràriament de la seva nacionalitat, ni del dret de canviar de nacionalitat.
http://www.unhchr.ch/udhr/lang/cln.htm



criteri@elcrit.org

La revista criTeri no es fa responsable de les opinions expressades pels seus col·laboradors.

SENSACIONS

dijous, de març 05, 2009

mmmmm.... arriba l'època de la ceba catalana...mmmm... la calçotada va més enllà de la salsa, el vi i el foc. Gresca i xerinola, rialles i xerrameca. Moments sensacionals de coneixença i amistat.
Bon profit.

Montse&David

RAY HARRYHAUSEN

dijous, de març 05, 2009

De vegades el temps passa molt de pressa, i tot evoluciona a una velocitat impressionant en aquesta època que ens ha tocat viure.

Raymond Harryhausen va néixer el mes de juny de l’any 1920 a Los Angeles. Nascut en aquesta localitat, és perfectament lògic que acabés dedicant la seva vida al setè art, és a dir el cinema. Però no hi ha dubte que ho va fer des d’una posició molt “especial”.

Des de ben petit, Ray es va veure atret per les històries de ciència ficció, fins que un dia un fet canvia la seva vida. A la seva tieta li donen dues entrades per anar al cinema, i a aquesta convida Ray a anar amb ella. La pel·lícula : "King Kong", de l’any 1933 i Ray queda captivat per aquell salvatge goril·la i sobretot de com es movia en la pantalla. Fins que descobreix que aquell goril·la es tractava en realitat d’una maqueta de la qual s’havien captat els seus moviments mitjançant una moderníssima tècnica anomenada Stop-motion, consistent en la gravació, fotograma a fotograma de tots els moviments de la figura representada i que un cop muntades donaven la sensació d’estar al davant d’un monstre real i increïble.
Atret de manera irremeiable per tota classe d’estranyes criatures, Ray decideix cursar estudis d’escultura, fotografia, dibuix, ceràmica i drama, amb vistes a poder dedicar la seva carrera al món del cinema, del qual n’havia respirat sempre la presència al seu Los Angeles natal. Mentrestant, seguia devorant tot allò que tingués a veure amb la ciència ficció, no només referent a les històries que intentaven preveure quin seria el futur de la humanitat, sinó també per totes aquelles històries que es dedicaven a representar els móns de l’antiguitat, ja sigui l’època clàssica, l’era prehistòrica i l’antediluviana.
Mentre estudiava es dedicava a realitzar petits curts de fantàstiques històries plenes de monstres de tota mena que solien amenaçar la humanitat, moltes d’elles amb guió escrit en col·laboració amb el seu amic Ray Bradbury, que més endavant va arribar a ser un reconegut escriptor d’històries i contes de ciència ficció com "Cròniques marcianes" (d’on provenia el nom d’un afamat programa televisiu) i "Farenheit 451" (portada posteriorment al cinema per François Truffaut)


Ray Harryhausen
Un dels primers monstres realitzats per Ray Harryhausen va ser un ós de les cavernes, realitzat amb un tros d’un abric vell de la seva mare per a la pell i els pèls, que quedaven per sobre d’un esquelet de fusta revestit amb cautxú, que el permetien tenir certa elasticitat i així realitzar els diferents moviments que aquell ós havia de mostrar en les gravacions.

Després de veure un curt de Harryhausen anomenat "Evolution", que mostrava una espectacular baralla entre dinosaures, els responsables de la Paramount decideixen fitxar aquell jove per a que s’incorpori a l’equip tècnic del programa de George Pal, "Puppetoons", en el qual es dedicava a fer titelles i maquetes d’animals reals i imaginaris que representaven diferents històries. Més endavant, George Pal va ser reconegut per ser l’ideador de la màquina del temps i els Morlocks que apareixen a la pel·lícula de culte “La màquina del temps” del 1960 i protagonitzada per Robert Taylor.

Fins que un dia de l’any 1949, rep una trucada de Willis O’Brien, creador del King Kong que havia meravellat Ray Harryhausen quan era un adolescent. O’Brien li ofereix una feina d’assistent en la nova pel·lícula en què està treballant, "Mighty Joe Young" (coneguda a Espanya com "El gran gorila"). Ray accepta la feina, i O’Brien rep l’Oscar als millors efectes especials del 1950 per aquest treball.

L’experiència és fantàstica per Ray Harryhausen que descobreix tots els secrets de l’Stop-Motion i també de la construcció de maquetes i figures.
Acabada la pel·lícula, Ray Harryhausen idea una novedosa tècnica que millorarà les prestacions de l’Stop-Motion. Decideix anomenar-la Dynamation (posteriorment reanomenada com Dynarama), consistent en la gravació de dues imatges que es sobreposen per dotar d’un major nivell de realisme les aparicions i accions dels monstres.A principis dels anys 50, un jove productor anomenat Charles Schneer contacta amb Ray Harryhausen per copsar el seu interès en realitzar els efectes d’animació per a una nova pel·lícula que tenia en ment. Es tractava de donar vida a la pantalla a un enorme pop que havia de destruir el Golden Gate i atemorir la ciutat de San Francisco ("It came from beneath the sea")


Ray Harryhausen amb una de les seves més recordades creacions


Aquesta pel·lícula va acabar de portar Harryhausen a ser considerat un dels mags dels efectes especials de l’època, d’on ja no es mouria mai més, creant pel·lícules de culte al llarg dels següents anys com "La Tierra contra los platillos volantes" (1956), "Els set viatges de Simbad" (1958) i "Els viatges de Gulliver" (1960), i finalment la seva obra culminant "Jason i els argonautes" del 1963 amb espectaculars criatures i animacions com els esquelets guerrers, les harpies o Talos, l’estàtua de bronze que pren vida per intentar acabar amb Jason i els seus homes.L’any 1966 produeix l’extraordinària "Hace un millón de años", amb Rachel Welch i tota mena de dinosaures com a protagonistes d’una història que narra l’existència de dues tribus prehistòriques en diferent grau d’evolució

Talos perseguint Jason i els seus argonautes


El Dynamation va ser la més moderna tècnica d’efectes especials fins que l’any 1977 un tal George Lucas va colpir el món dels efectes en el cinema amb "Star Wars". D’això fa només 33 anys (alguns ja havíem nascut, i per tant ens sembla que no ha passat tant temps), i en fa 46 de la creació de "Jason i els argonautes". Vistes amb la perspectiva del temps i comparant-les amb els efectes especials recreats per ordinador d’avui en dia ens semblen pel·lícules ben passades de moda, però cal tenir en compte que ho feien tot amb les seves mans, des de la construcció de les maquetes fins a la realització i gravació dels seus moviments
El temps passa molt de pressa !!! Llarga vida als clàssics !!!

Fins la propera

Drosophila carcamalis

La tragèdia de Brutus

dijous, de març 05, 2009

Com que Cèsar m’estimava, jo el ploro; com que era afortunat me n’alegro; com que era valent l’honoro; però, com que era ambiciós, jo l’he mort. Aquí hi ha llàgrimes pel seu afecte; alegria per la seva fortuna; honor pel seu coratge i, per la seva ambició, la mort.


Brutus a Juli Cèsar de W. Shakespeare


Quan Juli Cèsar va iniciar el seu particular cop d’estat, Marc Juni Brutus devia ser l’home amb els sentiments més dividits de tota Roma. L’unia una forta amistat, quasi paternal amb el futur dictador. Servília, la mare de Brutus, havia estat el gran amor de Cèsar i la xafarderia romana havia escampat que el mateix Brutus era fill de Cèsar, cosa del tot improbable perquè Cèsar tenia 15 anys quan Brutus va néixer i no va ser amant de Servília fins temps més tard. Per altra banda, era un membre destacat de senat i seva formació intel·lectual el feia estar al costat la legalitat de l’estat contra els deliris de grandesa dels seus generals.

Cèsar tampoc era un subversiu qualsevol. Els seus enemics polítics, entre ells l’implacable Marc Porci Cató, l’havien acorralat de tal manera que li volien tallar les ales d’una vegada per totes. L’acusaven d’haver iniciat una guerra il·legal contra la Gàl·lia –la majoria del poble romà, però, no pensava igual- per no comptar amb l’aprovació del senat. Li exigien llicenciar totes les seves tropes i lliurar-se a un judici, no com a aforat, sinó com a un ciutadà qualsevol. En cas de perdre el litigi significava la fi de la seva carrera política. No li va ser fàcil prendre la decisió de creuar el límit de la seva província i marxar contra Roma, però a falta d’un suport majoritari al senat, no tenia alternativa si volia continuar influint el els afers públics de la ciutat. Brutus era conscient que Cèsar no era cap destraler, però la seva moral l’impedia unir-se a ell i, al final va pesar més el seu deure de defensor de la legitimitat i es va unir al senat.

Al seu pas per Itàlia Cèsar no va saquejar ni assassinar i rebia el suport de moltes ciutats, com a líder del partit popular, l’oponent al partit conservador, els optimates de la majoria del senat. Els seus veterans infonien respecte i no hi havia en tota la península un cos d’exèrcit prou aguerrit per enfrontar-s’hi. Total, que Gneu Pompeu, l’estrateg dels optimates, va obligar als senadors a abandonar Roma per fer front a Cèsar més al sud. “Només que jo clavi una coça al terra i s’aixecaran legions de sota les pedres” havia dit Pompeu. Ara es feia més que evident la seva fanfarronada. Brutus i molts altres senadors del partit conservador no podien dissimular el seu descontent, titllant-lo d’incompetent. Però la majoria de polítics no tenien grans dots d’estratègia i Pompeu, gran general en el seu temps, en part no s’equivocava: necessitava temps. Però la seva estratègia era més que arriscada. Fora de Roma l’autoritat del senat perdia la seva força i un ciutadà influent era poc menys que un exiliat. I ara Cèsar entrava a Roma, on el poble ja estava mosquejat amb els seus dirigents per deixar-los a l’estacada. I Cèsar bé que ho va aprofitar per guanyar-se el favor de la majoria i de pas apropiar-se del tresor de la ciutat que no s’havien endut els seus adversaris. Amb l’or públic va pagar i refer les tropes. Pompeu i el Senat no van tenir més remei que emigrar a Grècia, on al cap d’uns mesos els va encalçar les legions de Cèsar.

A la plana de Farsàlia cesarians i pompeians estaven a punt de batalla. Pompeu no havia perdut el temps i havia reunit, en unes terres plenes de clients seus, un poderós exèrcit. Els cesarians, en canvi, estaven acorralats i famèlics. Només era qüestió d’esperar i el bloqueig a l’avituallament de Cèsar acabaria provocant la seva rendició. Però per molts orgullosos senadors, entre els que no constava Brutus, aquesta era una victòria poc gloriosa. Amb aquest argument van tocar la fibra sensible del gran general, que a desgrat seu, s’ho va jugar tot a una sola carta, plantant batalla confiant en la seva superioritat numèrica i millor estat de forma. Els homes de Cèsar s’ho jugaven tot: era vèncer o morir. Abans de la batalla, un soldat va informar a Cèsar que en una escaramussa de cavalleria els pompeians semblava que tenien por de que la lluita els hi esgarrés la cara. Cèsar en va prendre bona nota i va ordenar als seus soldats que ferissin amb les llances els rostes dels cavallers romans, entre els quals es comptava la major part de la jove jet set romana. Durant la batalla la cavallaria pompeiana, molt superior en nombre, va fugir a la desbandada davant la mala llet dels cesarians.

Cèsar va vèncer contra pronòstic. Quan va entrar al campament de Pompeu va trobar-hi la taula parada, no per a ell evidentment, sinó que era el banquet amb que es volien regalar els senadors pompeians després de la victòria. Alguns havien mort, altres havien fugit, però Brutus no estava entre ells. Cèsar va ordenar als seus oficials que busquessin Brutus i que sobretot no li causessin cap mal. Quan Brutus va decidir demanar-li el perdó, Cèsar se’n va alegrar, no només per l’afecte que li tenia sinó també per interès polític: el prestigi de Brutus podia portar a la deserció de molts optimates. Es va mostrar clement amb ell, amb Ciceró, amb Càssius i amb tots quants se li van sotmetre i a Brutus se’l va quedar com a protegit especial, confiant-li càrrecs en el nou govern.

Comptat i a la fi aquest home poderós potser tornaria a instaurar el govern republicà, com de fet anys abans va fer Sil·la, un dictador optimate i enemic de la família de Cèsar. Però no va ser així. Després de les victòries finals a l’Àfrica i a Hispània contra els últims senadors resistents, entre els Cató, i els fills del difunt Pompeu, el nou senat el va escollir com a dictador perpetu. Per a alguns fills de la República aquest era un premi massa alt, massa proper a la monarquia repudiada a mort per qualsevol romà que es fes valdre. I per a ells era massa vergonya acceptar el perdó del clement i aplaudir-lo per la seva entronització. Brutus estava entre ells. En els seus pensaments l’acompanyava Càssius, antic oficial de Cèsar a les Gàl·lies, i promotor de la conjura per assassinar el dictador. Per segon cop Brutus es va trobar inundat pels dubtes. Era la mort la única via possible? Havia d’afegir-s’hi tenint en el fons a Cèsar com a amic i protector? Però l’ambició i arrogància havien corromput el seu antic heroi. I com a home de lliure pensament i acció va decidir alçar la daga i fer caure Cèsar, al mateix edifici del senat, durant els idus de març (dia 15 del mes).del 44 aC.


Un cop fet públic l’assassinat van sortir de seguida dos bàndols ben definits. Els senadors defensors de la República que havien estat callats, com Ciceró, van aplaudir als conjurats. Els lloctinents fidels a Cèsar, entre els que destacava Marc Antoni, van reagrupar-se davant l’atac de pànic inicial. Els redemptors de la República pensaven que mort el cap morts els membres i no van prendre accions contra Antoni i els altres destacats cesarians. Però no va ser així. Van pensar que si no repetirien els assassinats del règim de Sil·la d’anys aconseguirien guanyar-se el poble i desarmar la reacció dels cesarians. Però de seguida es van adonar compte del seu error. Ciceró ja els va reprotxar d’actuar “amb l’esperit dels homes però amb la previsió d’uns nens”. L’estira i afluixa de republicans i cesarians va acabar per decantar el poble cap als segons un cop es va fer públic el testament de Cèsar i les donacions que feia al poble, unit a la seva aureola gloriosa.


Va començar una cursa per reclutar afectes, addictes i forces per part de les dues bandes. Brutus i Càssius van arribar a recórrer les colònies de veterans de Cèsar buscant suport. Però com és evident poc en van trobar. Al final, els que havien tingut el restabliment de la República a la punta dels dits, van abandonar Itàlia per reclutar diners i exèrcit a Grècia, com havia fet abans Pompeu. Per la seva banda, a Roma es va fer molt difícil defensar la causa de la República estant fora els conjurats. Només Ciceró va aguantar el tipus i ben car que li va costar. Els cesarians es van replegar al voltant de dos notables: Marc Antoni, el general veterà i lloctinent fidel, i Octavi, el jove nebot de Cèsar, afillat i hereu seu per testament. Per evitar que acabessin barallant-se entre si pel llegat del Clement, van establir un triumvirat amb un home de palla, Lèpid. Junts van reclutar un poderós exèrcit i van marxar a enfrontar-se a Brutus i Càssius al seu terreny, a Grècia.

L’oest de la ciutat macedònia de Filipos va ser escenari de la batalla més cruent de la història romana. Allí es va decidir el futur de la República i una certa mesura del que som avui en dia. Tot i que el triumvirat era superior en forces, Brutus i Càssius jugaven a casa: estaven ben parapetats, tenien les tropes més ben alimentades i dominaven el mar, avantatge estratègica per avituallar-se i tallar les provisions dels enemics. Bé haurien pogut esperar a matar de gana als cesarians, com havia ideat Pompeu a Farsàlia. Però enlloc d’això van voler acabar d’un cop amb els dos llargs anys d’espera des de la mort del dictador. En dos enfrontaments successius Càssius i Brutus van morir per la seva pròpia espasa. Amb ells van morir descendents dels antics enemics de Cèsar, entre ells un fill de Cató, que traient-se l’armadura es va llançar al cos dens de les tropes enemigues. Abans morir que ser un titella dels tirans. Quan la notícia va arribar a Roma, Pòrcia, la dona de Brutus es va suïcidar discretament empasant-se carbons encesos. Era l’agonia final de la República, representada per la desesperació d’una de les romanes més virtuoses. Poques dones, però, van seguir el seu exemple.

Amb Brutus es va acabar una era en que la llibertat d’expressió i el respecte per les institucions eren l’essència del govern romà. Entre el poble es creia que per la sang de les antigues famílies nobles, plenes de càrrecs públics al llarg de generacions, transcorria la mateixa història de la ciutat. Per això, amb l’extinció d’una família notable, com la de Junis, es perdia una part essencial del tot. Sembla ser que Antoni, fill de la República, no era indiferent a aquest pensament. Va retre homenatge a les despulles de Brutus i va enviar les seves cendres a Servília.

El jove Octavi o Octavià era d’una altra mena. Fred, calculador i molt, molt ambiciós es va proposar substituir al seu difunt pare adoptiu. No queia massa simpàtic i se li veia el llautó. Es diu que quan els soldats republicans presoners van desfilar davant els vencedors, van saludar Antoni i insultar Octavi. L’emperador en projecte, va prendre bona nota de la fi tràgica de Cèsar. Massa clement, va perdonar els seus enemics i ho va pagar amb la vida. Cèsar creia que la seva autoritat i bona fortuna eren un escut suficient per dissuadir una conspiració. Octavià no va perdonar. Ell i Marc Antoni van fer assassinar a tot oponent real o potencial. Es van assegurar bé de tenir el poder ben lligat, abans d’acabar atancant-se l’un a l’altre en una lluita a mort anys més tard.

Avui en dia no deixa de traspuar un sentiment de justícia el magnicidi de Cèsar, semblant al que desperta en molts contemporanis la volada pels aires d’un tal Carrero Blanco. No obstant, hi ha proves que Cèsar desitgés realment perpetuar el seu règim? Del tot cert no se sap, però el fet que designés al jove Octavi com a fill adoptiu i únic hereu de la seva fortuna, sense consignar en el seu testament un retorn del govern a mans del senat, ho insinua.

De guanyar Brutus i Càssius la República hauria pogut sobreviure. Segurament només això. Entrats com a vencedors a Roma no hi ha res que faci pensar en una altra voluntat que la de restaurar les velles institucions. Potser l’experiència els hauria ensenyat a ser menys nobles però més eficients, i haurien acabat amb la vida dels últims cesarians resistents. Però retornar el govern al senat renovat era com llançar carn fresca a un fossat de cocodrils famèlics. I encara més tenint en compte la difícil direcció d’uns dominis ja massa grans, massa difícils de governar de forma col·legiada. Nous senyors de la guerra s’haurien enfilat amb exèrcits acòlits al darrera per acabar amb l’últim alè d’un estat semidemocràtic.


Rara Avis



Marc Juni Brutus en un denari de plata del 43-42 aC.



Mort de Juli Cèsar als peus de l’estàtua de Pompeu. Pintura de Vicenzo Camuccini. Scala/Art Resource, NY.



Ruines de Filipos, a Mecedònia. En una plana a l’oest de la ciutat es van enfrontar cesarians i republicans.

Aeropuertos, en los confines de la humanidad

dijous, de març 05, 2009
Aprovechando el tercer aniversario del criTeri, y dada la escasa expectación que ha levantado el tema, seguimos otro mes más con la aviación…vamos hoy a explorar el siempre sorprendente mundo aeroportuario. Con un nombre muy sofisticado pero al que estamos demasiado acostumbrados, los aeropuertos son un lugar donde, para cada vez más gente, discurren muchos momentos memorables de la vida, para bien o para mal, como son las siempre críticas zonas de llegadas y salidas, respectivamente, lugares con una atmósfera en gran tensión y donde la permanencia durante cinco minutos, incluso como testigo, te pueden alegrar o arruinar el día…desgarradoras despedidas y radiantes recibimientos, media vida de unos desconocidos ante tus ojos…

El caso es que esta humanización o socialización (con perdón) del espacio aéreo ha puesto al alcance de muchos bolsillos participar en la masificación de un tipo de turismo antes reservado a las élites; una de las consecuencias más evidentes de este fenómeno es la polarización de los aeropuertos, entre los muy grandes (prácticamente, pequeñas ciudades) y los de compañías de bajo coste (prácticamente, apeaderos de autobús venidos a más y con carteles en muchos idiomas, generalmente con errores garrafales incluidos). La principal diferencia entre ellos es el nombre que reciben: si se llaman como la ciudad en la que se encuentran, todo bien, aeropuerto en condiciones. Si no, sospechen…véase el famoso aeropuerto Frankfurt-Hahn (en 200 km te plantas en la capital financiera de Europa) o el más paladeado Barcelona-Girona. Los sinvergüenzas de RENFE también lo intentaron a su manera, con la falta de estilo que les caracteriza, en la ya mítica estación Lleida-Pirineus, donde se ha podido ver algún grupo de sorprendidos esquiadores o excursionistas con ciertos problemas para encontrar las pistas de nieve y los majestuosos paisajes montañosos...


Friburgo (el de Alemania) y la Selva Negra

Pero bueno, aun pagando más por los transportes entre las ciudades y los aeropuertos que por el vuelo en sí, la cosa del llamado y ya muy gastado low cost (nueva palabra mágica para vender más y mejor, esté acompañada o no de “anti-crisis”) puede seguir saliendo razonablemente bien si se consigue un vuelo chollo… El precio extra que hay que pagar es la necesidad de recurrir a los codos en el aeropuerto de turno si quieres elegir sitio dentro del avión; como si fuera la salida del recreo, la turba se arremolina alrededor de la puerta nada más anunciarse el vuelo, y masas histéricas estiran el brazo y agitan sus tarjetas de embarque para que sean procesadas cuanto antes y poder avanzar hacia el avión…no se justifique el fenómeno considerando la condición sureuropea de los viajeros, ya que el fenómeno puede observarse en una mayoría de viajeros low cost, independientemente del grado de sus quemaduras al final de las vacaciones. De todo este proceso, lo más sorprendente es que mucha de la gente que intenta entrar la primera se sienta luego en cualquier sitio, sin ningún criterio; siempre se estiló la de sentarse en la ventanilla de emergencia, por aquello de no desgastarse las rótulas con el asiento de delante (situación común en los referidos vuelos)…últimamente se observa una sofisticación del proceso, consistente en un juego psicológico de dos fases: en la primera, uno o varios sujetos claramente interesados en subir los primeros mariposean alrededor del mostrador de embarque, haciendo como que inspeccionan los papeles o los materiales que allí se encuentran; de repente, uno de ellos cambia el gesto y abre las hostilidades: se queda quieto junto al mostrador, y mira muy serio y de reojo a los otros entes revoloteadores; la batalla ha comenzado: carreras, tirones, empujones, todos quieren formar parte de una cola que crece y se multiplica de manera instantánea, sin saber exactamente dónde debería colocarse cada uno, al haber llegado muchos al mismo tiempo a diferentes alturas de la fila…el caso es que aún falta media hora para que anuncien el vuelo y los consiguientes retrasos, y ya hay una cola enorme, formada por gente que, segundos antes, se encontraba tan a gusto leyendo o hablando sentados cómodamente, y que, por culpa de un imbécil, ahora deben esperar de pie en una fila bien apretada…por supuesto, el primero de la fila se convierte inmediatamente en el tipo más odiado del avión, pero al final entrará el primero (a saber para qué) a cambio de hacer solo unos pocos segundos más de cola que todos los demás…


Un aspecto común a casi todo aeropuerto es la particularidad de tener una “zona internacional”. ¿Qué se supone que son esos espacios llenos de tiendas? ¿No es raro cruzar un control de seguridad y salir de un país conocido, plantándonos de pronto en una zona de nadie, fuera de la ley de cualquier estado, un submundo paralelo aparentemente ordenado, predominantemente humano y civilizado, pero cuyas leyes, si es que las hay, ignoras totalmente, y donde puedes comprar cosas muchísimo más caras que en los países de verdad sin pagar un duro de impuestos?

También llama la atención, gracias a la popularización de los vuelos, la proliferación de esas maletas relativamente pequeñas, de las de “no facturar”, que curiosamente suelen exceder clamorosamente las medidas máximas indicadas…el resultado es que todo el mundo lleva al menos una maleta mediana de “no facturación” en la cabina, quedando los compartimentos totalmente saturados. Pero el momento crítico de verdad ocurre tras aterrizar, ya que los pilotos muestran una contrastada pericia para aparcar con gran precisión en el punto más alejado de la cinta por la que debe salir la maleta. A veces alguien tiene la deferencia de darte unas cuantas vueltas en unos autobuses la mar de curiosos por el aeropuerto, para que veas lo grande que es, para ir haciendo tiempo. El peor de los casos es cuando el avión te deja justo al lado de la cinta que parece más cercana…sabes que estás perdido, ya que en ese caso la espera mínima hasta que empiece a moverse la cinta es de tres cuartos de hora…


Una cosa emotiva de esas cintas transportadoras es apreciar que en todo avión hay un nostálgico que lleva no menos de cuarenta años viajando con ese maletón de cuero con pegatinas de Montreal’76 y una forma que es casi lo contrario a lo que la anatomía humana haría recomendable…

Último inciso de interés público: el temible caso de la escalera mecánica o pasillo mecánico cuando están parados ¿Por qué nos produce una sensación tan extraña caminar por esos artilugios cuando no funcionan? Es como si el tiempo se frenara, o como si nos pesaran mucho las piernas de repente o hubiera aumentado la fuerza de la gravedad…

El observador

Se recomienda:

La película “Sin novedad en el frente”, de Delbert Mann
La canción “Anniversary”, de The Pogues (felicidades, criTeri…)
El libro “El hombre invisible”, de H.G. Wells








Dropbox - El USB per despistats

dijous, de març 05, 2009
Si com jo, a part del teu ordenador d'escriptori tens un portàtil, o t'emportes la feina a casa i sovint t'oblides de gravar els últims canvis fets al USB... o simplement tens ganes que et regalin un USB de 2Gb apte per despistats, avui és el teu dia de sort.
Dropbox és una carpeta "màgica" que es sincronitza automàticament a tots els ordenadors que vulguis. És a dir, tot el que posis en aquesta carpeta (o caixa) ho tindràs a tot arreu com per art de màgia. Com ho aconsegueix ?. Doncs utilitza Internet com si fos un pendrive USB per guardar les dades.
dijous, de març 05, 2009
Senyàlia

El primer de tot, volem agraïr a tota la gent que ja comença a enviar fotos per a aquesta secció! Entre tots, quedarà millor (que tampoc no és massa complicat...). L’adreça, la de sempre:
criteri@elcrit.org


1. Cadaquès

Aquí tenim un altre exemple de mediterraneïtat social...el primer, un missatge de protesta per la que es considera una quota d’accès a l’esglèsia de la ciutat inapropiadament cara, i qüestiona si la recaptació serà pels pobres; a continuació, es veu que un altre company pensa que 1 € no és una suma tan significativa com per protestar, i de pas, aprofita per deixar la “puya” sobre la supossada tacanyeria dels catalans...en fi.




2. Espanya (rebuda per internet)

La sinceritat és sempre un factor que els clients de tot establiment agraeixen i valoren...en aquest cas, el propietari del negoci ha volgut deixar ben clar el motiu del tancament temporal...




3. Estats Units centrals

Una de les bases del progés humà és aprendre dels errors propis, i també dels errors d’altres. En aquest cas, aquesta persona ha volgut compartir la seva experiència vital per donar un avís a la societat: “mira dues vegades, les motos són a tot arreu”. La veritat és que estaria bé saber com va quedar la moto...



DIONISOS (Barcelona)

dijous, de març 05, 2009
Són molts els restaurants i espectacles que podem visitar i veure setmanalment a Barcelona. El caire mediterrani de la ciutat convida a sortir i gaudir de la gastronomia i la companyia de les nostres amistats.
Aviat arribarà el bon temps (si més no el fred ens deixarà) i el dia es farà més llarg, amb el qual tindrem la inevitable temptació de sortir a passar-ho bé.
Si a més de sopar, voleu passar una bona estona, trobareu un bocinet de la gastronomia, tradició i alegria grega al Restaurant Dionisos, situat a l’Avinguda Marquès del’Argentera, 27 (just davant de l’Estació de França)



Hi ha altres Dionisos a Barcelona, regentats pel mateix responsable, Ioannis Golias, a l’Eixample (València, 112 i Comte d’Urgell, 90) i Gràcia (Torrent de l’Olla, 144), però el del Born, amb la proximitat del mar, del Parc de la Ciutadella, i perquè no dir-ho, de tots els bars i locals que ens ofereix el barri de la Ribera no té comparació.

El local, agradablement decorat i pintat amb els colors blancs i blaus que majoritàriament dominen la nostra idea de les illes gregues, i amb fotografies de paisatges i imatges típicament gregues, és molt acollidor. La carta, amb els clàssics productes grecs, com el tzatziki o la moussaka, i també amb altres plats que recullen les essències del mediterrani amb les fulles de la vinya, les olives i olivades, i l’omnipresent formatge Feta

La vivència personal : L’ambient molt agradable, el menjar molt bo, i alguns dies a la setmana hi ha una ballarina que balla al so de les danses gregues. Però si teniu la sort de que l’amo aquell dia estigui animat, la nit es converteix en un veritable espectacle. Després d’uns quants Ouzos (suposo) s’aixeca, es posa a ballar un Sirtaki (normalment acaba escollint per ballar amb ell la noia més maca del local, o sigui que aparteu les criatures), i un cop tothom està animat, aplaudint, cantant i brindant, comença a treure plats i a trencar-los mentre balla, en el que sembla és una de les més renombrades tradicions gregues. Per suposat, és per viure-ho. Entre el vinet, els licors i la marxa que hi ha, surts del local amb unes ganes boges de festa

Restaurant Dionisos


El millor :
Ambient acollidor que permet anar a sopar, tant en parella com en grup. I com he explicat, amb una mica de sort, i quan menys t’ho esperes, pugen el volum de la música i ja s’ha “liat” el sidral. Tots a ballar el Sirtaki

El pitjor :
Anar amb ganes de festa i que aquell dia no passi res de res. Casualitats de la vida.

De tota manera, sempre podrem mirar d’animar-nos al DioBar, el local que es troba sota mateix del Dionisos i que és un dels locals més In de la ciutat.

Hi trobareu més informació a la web :
http://www.dionisos-bcn.com/

Fins la propera

Coca de iogurt

dijous, de març 05, 2009

Aquest mes farem una coca. Es tracta d’una mena de pa de pessic que pot servir d’esmorzar o de berenar o, també, com a base per a fer multitud de pastissos. Avui us presentaré la versió bàsica.

En un bol gros hi aboqueu un iogurt natural. Farem servir el mateix pot del iogurt com a estri per mesurar la resta d’ingredients. Així, hi afegirem tres pots de farina, un pot de sucre i mig d’oli d’oliva de sabor suau. També cal posar-hi tres ous sencers, un sobre de llevadura en pols i ratlladura de pell de llimona. Ho barregeu bé amb una cullera fins que quedi una massa clara, tot ben homogeneïtzat.

Deixeu la massa reposant mentre preparem la llauna o motlle per anar al forn.

L’heu d’untar amb mantega i espolsar-hi una mica de farina. Feu córrer la farina per dins el motlle, que es reparteixi bé i llenceu la sobrant.

Ja podeu tirar la pasta al motlle. En aquest punt jo avui hi escampo uns quants pinyons per sobre, però podíeu haver fet una base de poma o altra fruita tallada a làmines, o simplement no hi poseu res.

I cap al forn que ja tindreu escalfant-se a mitja potència. El temps que ha d’estar al forn és relatiu, depèn de la força del forn, de la mida del motlle... més o menys heu de comptar entre 20 minuts i mitja hora. La prova infal·lible és punxar-ho amb un escuradents i quan surti sec vol dir que ja està.

Un cop a fora del forn la deixeu refredar i la desemmotlleu. Això ja està a punt, però si voleu fer un pastís podeu partir-la per la meitat i farcir-la de melmelada o cobrir-la de xocolata desfeta, etc. A partir d’aquí ja us deixo experimentar.


Bon profit!!

Productes de temporada: Fruites d’hivern

dijous, de març 05, 2009
Aquest mes per continuar amb l’article del mes passat parlarem de les fruites d’hivern i que ens poden aportar al nostre organisme.

Seguir els ritmes estacionals de la vegetació és el millor consell per a aprofitar els seus beneficis. La mare naturalesa és sàvia i proveeix els aliments més adequats en cada època de l'any. Així, a l'estiu, apareixen les síndries, amb el seu refrescant suc i la seva enorme provisió d'aigua, per a compensar les perdudes produïdes per la calor. Poc apeteix a l'hivern un tall d'aquesta fruita ben freda. Sens dubte, llavors unes bones castanyes calentes ens vindrien més de gust . Efectivament el fred es pot combatre millor amb un bon grapat de figues seques, molt adequats durant aquesta època. Ho saben les esquirols que mengen grans quantitats de nous i llavors o els ocells que persegueixen els fruits del grèvol molt rics en sucres i extremadament tòxics per als humans. Alguns són importats d'altres latituds més càlides on regna una bonança permanent, o són produïts en la calidesa permanent dels hivernacles, com els mangos, plàtans i la resta de fruites d'origen tropical. Altres, menys abundants, tenen la seva plenitud durant aquesta estació, com les taronges, llimes i la resta de cítrics. Triem uns o altres, no hi ha raó per a privar-se durant aquests dies de fred dels avantatges que ells ens ofereixen.


Els cítrics


Taronges, mandarines, aranges, kiwis, llimones es troben ara en plena forma . Totes elles són fruites molt recomanables pel seu alt contingut en Vitamina C, tan important per a les nostres defenses, així com per al manteniment dels ossos, de les dents o dels capil·lars. Un bon got diari de suc de taronja amb un poc de llima o aranja ens ajudarà a defendre'ns contra el refredat i evitarà que les nostres ferides s'infectin.

La seva riquesa en sucres, especialment en fructosa, els fa fàcilment assimilables per l'organisme, per la qual cosa poden ser menjats pels diabètics.


A més d'aquestes propietats, tots ells constitueixen els millors antioxidants pel que, menjant aquests fruits, depurarem agradablement el nostre organisme. A l'afavorir l'absorció del ferro, es converteixen en magnífiques ajudes per a impedir l'aparició de l'anèmia. No hem d'oblidar, no obstant, que la vitamina C s'oxida ràpidament en contacte amb l'aire, per la qual cosa hauríem de beure els seus sucs acabats d'esprémer o pelar-los en el moment que vulguem menjar-los.


El codony

Encara que la tardor sigui l'època millor per a la recol·lecció dels codonys, podem disposar d'aquesta fruita fins ben entrat el mes de gener. Considerats com el símbol de la fertilitat a Grècia, on a les núvies se'ls hi oferia un d'aquests fruits en el dia de la seva boda, els codonys destaquen de seguida per la seva fragància, que ha estat utilitzada com a desodorant, per a donar perfum a moltes alcoves. No podem dir que resulten molt agradables al gust quan es mengen frescos, donada la seva aspror, però són molt útils per a formar compotes, o gelees i sobretot l'exquisida carn de codony, entre les que destaca el famós " codonyat " valencià. Totes aquestes preparacions van acompanyades de sucre, per la qual cosa resulten molt calòriques i s'han de tenir en compte amb règims aprimadors o si se sofreix obesitat. D'altra banda, resulten molt astringents, per la qual cosa ens seran útils per a detenir la diarrea, encara que han d'evitar-ho aquells que sofreixin de restrenyiment. Són també molt rics en vitamina C i en pectina, que és suavitzant de l'estómac, resultant molt adequat per a combatre la gastritis. Si volem, podem bullir les llavors amb aigua fins a aconseguir una gelatina amb propietats astringents per a cuitar la pell, tractar el mal d'angines o la inflamació dels ulls.

Els codonyers van ser cultivats per primera vegada en la regió caucàsica situada al costat de les proximitats del Mar Caspi i el Mar Negre. Apareix per primera vegada documentat l'any 600 aC i pareix que va ser cultivat amb anterioritat a les pomes entre el 200 i 100 aC.

Uns altres aliats pels mesos d’hivern son el Fruits Secs que ens aporten vitamines i minerals. Sempre es diu que engreixen però prenent com a model la dieta mediterrània i segons les darreres investigacions, prendre 25 grams de fruits secs, preferentment crus, entre 4 i 5 cops a la setmana, pot reduir el risc de patir malalties cardiovasculars.

No obstant, com que tenen un alt poder calòric, es recomana un consum més moderat en persones obeses o que segueixin una dieta d’aprimament.

Les persones hipertenses o amb malalties renals haurien d’evitar el consum de fruits secs salats. En canvi, poden aconsellar-se a les persones diabètiques, ja que menjar-ne juntament amb carbohidrats pot fer disminuir els pics de glucèmia en la sang. Aquesta associació es deu a que la fibra dels fruits secs fa més lenta l’absorció intestinal dels sucres.

La varietat, la versatilitat, la fàcil i llarga conservació, així com l’efecte saciant i l’alt contingut en energia, minerals i vitamines converteixen els fruits secs en aliments interessants per a règims especials com els vegetarians o els dels esportistes. Són aliments que es poden introduir en la dieta com aperitiu, per matar el cuc, en amanides, salses i una infinitat de postres. A més, constitueixen un esmorzar complet i una bona alternativa a la pastisseria industrial, acompanyant-los de cereals, muesli o iogurt.

L' art de les muses

dijous, de març 05, 2009

EUTERPE: The Knife

Info: Andersson, és el cognom d’aquest dos germans, Karin i Olof, d’origen suec. Defineixen la seva música com a "pop electrònic emocional" i rarament apareixen en públic, recullen els seus premis o toquen en directe. Contades són les seves aparicions als mitjans de comunicació i poques són les fotos promocionals on es poden reconèixer, ja que normalment surten emmascarats. Al 2003, guanyaren el Grammy suec al millor grup del any però no assistiren, per contra uns amics disfressats de goril·les recolliren el premi en senyal de protesta contra la marginació de la dona a la industria musical. Actualment, els The Knife estan escrivint la música de "Tomorrow in a year" opera influenciada pel llibre de Darwin L’origen de les espècies. En definitiva un grup misteriós, particular i addictiu.

The knife, una musa que sempre transgredeix.


Àlbums recomanats: Deep cuts (2003) Silent shout (2006)
Cançó: Pass this on http://www.youtube.com/watch?v=WpTnREBxOIk .
Moment per a escoltar-los: Per a qualsevol moment en el que decidiu que ment i cos s’han de deixar portar:
http://www.youtube.com/watch?v=qWLuqly6uCQ.


LA COMPILATION: " di-versions"

Existeixen dos tipus de versions: les tipus 1 que intenten rendir homenatge a cançons que marquen una època (poden ser millors o pitjors que l’original) i les tipus 2 que són les que superen en qualitat musical a l’original. Alguns exemples tipus 1: versió de Jonny cash del Personal Jesus
http://www.youtube.com/watch?v=jQcNiD0Z3MU i la de Pipilotti Rist versionant Wicked Game de Chris Isaak http://www.youtube.com/watch?v=roMZSS3MSHg&feature=related.Les versions tipus 2, conegudes com a di-versions, són bastant abundants però ens quedarem amb el fantàstic cover de Travis del Hit/Give me baby one more time http://www.youtube.com/watch?v=-NwqN-xj9Xs i amb la del solsoní Roger Mas di-versionant Ni una sola palabra de Paulina Rubio http://www.youtube.com/watch?v=xBVULKg_gUc. Per últim, destacar les que no responen a cap d’aquests tipus: Heartbeats, de The knife, amb la tranquil.litzadora veu de José Gonzalez http://www.youtube.com/watch?v=Y-qJu20do0o.

Fins aviat,
Lady Godiva.

cacera

dijous, de març 05, 2009

EL CONCURS

dijous, de març 05, 2009
Hola artistes!!!

Continuem amb el personatge i les obres!

Per compensar el nivell de la setmana passada...aquesta ho posarem un xic més complicat. Però ja sabeu que jo sempre confio amb el vostre “savoir-faire” (us acabo de donar una pista per l’obra arquitectònica...jeje).
Si sabeu el nom de les obres i de l’artista (si és conegut), envieu un correu amb les respostes a l’adreça elconcurs@elcrit.org. S’atorgarà 1 punt per resposta encertada!!



QUÈ ÉS?”


Les obres:

1.- Pintura




2.- Escultura


3 - Arquitectura



Respostes del “Què és?” del mes de febrer:

- Pintura: “La Liberté guidant le peuple” (1830) d’Eugène Delacroix
- Escultura: “Fontana di Trevi” de Nicola Salvi (acabada 1762)
- Arquitectura: “El pont de Brooklyn” (New York) dissenyat per John Augustus Roebling (construït entre 1870 -1883)



“QUI ÉS?”


Si coneixeu el nom del personatge envieu la resposta a: elconcurs@elcrit.org. S’atorgarà 2 punts a qui encerti de qui es tracta!


El personatge:

  • Nascut a Nova Iork, va canviar el seus nom i cognom d’innegable origen jueu per uns de més americanitzats
  • Va néixer al segle XIX i va morir al segle XX, abans de complir els 40 anys d’edat
  • A Paris va voler aprendre de dos dels més grans compositors clàssics del moment, però no el van acceptar com a alumne degut a la seva qualitat com a músic malgrat la seva escassa formació acadèmica prèvia
  • Va saber combinar amb gran èxit la música clàssica i la música popular per esdevenir un dels més importants compositors del segle XX, tot i la seva prematura mort
  • La seva música ha estat interpretada i cantada per grans intèrprets com Louis Armstrong, Ella Fitzgerald, Bing Crosby o Michel Camilo
  • La seva obra més coneguda ha format part de la banda sonora de múltiples pel·lícules, des de films de Walt Disney fins a Woody Allen. A més, aquesta mateixa obra musical dóna títol a una pel·lícula biogràfica sobre el personatge que busquem ....
  • Qui és ????


Resposta del “Qui és?” del mes de febrer:

Johannes (o Jan) Vermeer (o Van der Meer), conegut amb el nom artístic de Vermeer de Delft (1632-1675)



CLASSIFICACIÓ PROVISIONAL :

dijous, de març 05, 2009

Frozen River

dijous, de març 05, 2009

Una història sobre el tràfic d'immigrants il·legals es va colar a la catifa vermella dels Oscars aquest passat mes de febrer amb dues nominacions, la de millor actriu per Melissa Leo i la de millor guió original per Courtney Hunt (que a més de guionista també n'és la directora). Frozen river (Gran Premi del Jurat dins de la categoria Dramàtica en el Festival de Sundance del passat 2008) és una bona mostra del cinema independent americà: un relat carregat d'emotivitat en el qual dues dones es dediquen a passar immigrants de Canadà als Estats Units per poder mantenir les seves pròpies famílies. La pel·lícula compta amb una molt cuidada fotografia del riu gelat Saint Lawrence i el gran treball de les desconegudes Melissa Leo i Misty Upham.

Frozen River és intensa, directa, tensa, dura i gratificant al mateix temps. Però si hi ha algun qualificatiu que destaca per sobre de la resta, aquest és la seva versemblança, que neix de la interpretació de Melissa Leo , que ens ofereix el commovedor paper d'una mare desesperada davant del món que l'envolta, i que s'endinsa, en la seva lluita per la supervivència, en un sòrdid submón en el qual l'ètica i la moral no tenen cabuda.


Amb una durada d'amb prou feines una hora i mitja, són pocs els minuts que necessita Frozen River per calar en l'espectador. Hunt ens col·loca des del principi de la pel·lícula de ple en matèria, presentant la difícil situació per la qual passa Ray, mare de dos fills que amb prou feines té diners per pagar-los l'esmorzar i que poc a poc es va veient ofegada en factures impagades i amenaces d'embargament.

A partir d'aquell moment arrenca un intens drama gèlid i sense amb prou feines concessions, en el que la bola de neu en la qual sembla atrapada la protagonista no para de créixer a velocitats d'escàndol sense que ella mateixa sigui capaç de posar-li fre.

Frozen River passa constantment per diversos estrats, del drama amb connotacions a denúncia social al thriller més " Coenià ". La pel·lícula retrata amb habilitat tant el drama de la immigració com el d'una societat de classe mitjana-baixa perduda en un gèlid paratge fronterer entre el Canadà i els Estats Units, servint-se del suspens per oferir-nos una història tant de supervivència i amistat com, per damunt de tot, d'ètica i moral.


Hunt compon un discurs que es mou entre la preocupació a prop del futur dubtós de la protagonista i, a nivell més global, de la situació dels immigrants il·legals i el tràfic d'éssers humans. I ho fa mitjançant un esdevenir d'esdeveniments fred i distant, aparentment calmat però d'una precipitació que arriba a aclaparar per moments, en el que cada encreuament amb cotxe per les congelades aigües del riu gelat empetiteix una mica més el cor de l'espectador.


La tasca de Melissa Leo (així com la dels altres actors que l'envolten) és fonamental per donar-li aquesta credibilitat i realisme necessaris, i conscient d'això, l'actriu treballa a fons el seu personatge fins a dotar-lo d'una naturalitat que bé mereix el reconeixement que porta acaparat fins ara. Ray Eddie apareix igual de creïble tant quan tracta amb els delinqüents amb qui s'associa com quan està a casa i s'ha d'enfrontar als seus dos fills.

Intel·ligent, subtil, emocionant i demolidora, Frozen River suposa una excel·lent carta de presentació per a la directora i per a l'actriu.


FITXA TÈCNICA

Direcció i guió: Courtney Hunt.
País: USA.
Any: 2008.
Durada: 97 min
Gènere: Drama.
Interpretació: Melissa Leo (Ray Eddy), Misty Upham (Lila), Charlie McDermott (T.J.), Mark Boone Junior (Jacques Bruno), Michael O'Keefe (Trooper Finnerty), Jay Klaitz (Guy Versailles), John Canoe (Bernie), Dylan Carusona (Jimmy), Michael Sky (Billy Three Rivers), Nancy Wu (Chen Li).
Producció: Heather Rae i Chip Hourihan.
Música: Peter Golub i Shahzad Ismaily.
Fotografia: Reed Morano.
Muntatge: Kate Williams.
Disseny de producció: Inbal Weinberg.
Vestuari: Abby O'Sullivan.
Estrena als USA: 1 agost 2008.

SINOPSIS

Ray Eddy (Melissa Leo) està a punt de comprar la casa dels seus somnis per a la seva petita família. Però el seu marit, gran aficionat a les apostes, fuig amb els diners i la deixa arruïnada i sola amb els nens. Mentre tracta de trobar el seu marit, coneix Lila Littlewolf (Misty Upham), una noia mohawk que li proposa una manera de guanyar diners fàcils. El pla és arriscat: passar immigrants il·legalment pel gelat riu Saint Lawrence , amb patrulles frontereres a les dues vores. La desesperació per guanyar diners empeny Ray a acceptar l'oferta. Ray conduirà el cotxe i es repartiran els guanys. Al principi, la capa de gel és gruixuda, però a mesura que segueixen amb el seu negoci i el gel es fa més prim, Ray i Lila descobriran que traslladar immigrants té un preu.

S'acosta la primavera

dijous, de març 05, 2009
AVÍS IMPORTANT: EN AQUEST HORÒSCOP POT HAVER-HI PARAULES OFENSIVES. ABSTENIR-SE DE LLEGIR-LO ELS QUE NO HO SUPORTIN.

AQUARI
T'espera una tormenta forta, gran i terrible. Prepara't.

PEIXOS
Aquest mes l'amor t'acompanyarà, et seguirà a tot arreu, estaràs totalment encantat/da. Tot serà rosa. Vigila la cartera, perquè amb tal nivell d'encantament et pendran el pèl continuament.

ARIES
Aquest mes la sort et somriurà. És moment de què et juguis els diners. Fes-los còrrer. A la feina tot anirà molt bé i la crisi no et tocarà. Gaudeix de tot !

TAURE
Es presenta un viatge i t'has de preparar. Trobaràs a faltar els teus amics/gues abans d'hora Estaràs una mica empalagós/sa però t'ho perdonarem.

BESSONS
Estaràs més perdut/da que mai. No tindràs cap rumb i aniràs a la deriva, sense diners. Vigila a la feina.

CÀNCER
Els ex-nòvios/es et perseguiran. No sabràs què passa, però començaràs a rebre insinuacions d'antigues conquestes. No li agradarà gens a la teva parella.

LLEÓ
La salut et passarà factura. Tants dies sense sexe no és bo. Diners molts, però es presenten despeses a mig termini. També una gran incertesa a llarg termini. Però l'amor estarà al màxim.

VERGE
Començaràs a sentir la primavera i aquelles pulsions i forces obscures al baixventre ja seran impossibles de controlar. Vigila ! no t'equivoquis i intenta pensar amb el cervell. De diners no t'en faltaran. El què et farà falta és el seny !!!

BALANÇA
Finalment es desencallaran alguns temes laborals que tenies pendents i això t'obrirà noves perspectives emocionants i enriquidores. L`amor perfecte i de diners els justos.

ESCORPÍ
Aquest mes estaràs més estancat que mai. Tindràs la sensació que res es mou. Ni la parella, ni laboralment ni els diners, ni la gent. Tot està en perfecte equilibri i això no ho suportaràs. Ningú semblarà entendre-ho i potser ni tú podràs entendre-ho.

SAGITARI
Aquest mes serà un mes normal, un impàs cap a la primavera. Simplement l`hauràs de passar i ja està. Estaràs a la rutina. L`amor com mai !!!

CAPRICORN
Aquest mes tot anirà bé. Els astres s`han alineat per ajudar-te. No tindràs maldecaps i tot el què et proposis et sortirà bé. Aprofita-ho !!


Armando Rampas

criteri@elcrit.org
 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes